dimecres, 27 de juny del 2007

3rs a la Lliga de clubs de Lugo


En breu la crònica!

dilluns, 25 de juny del 2007

Foto-album Lanzarote

dimarts, 19 de juny del 2007

Classificatori C. Espanya Puerto del Carmen, Lanzarote




Factor X

El passat dijous/divendres un grup d’agossarats components de la secció

ens vàrem aventurar a viatjar fins a Lanzarote per a participar als càstings de Factor X intentant que els jutges ens deixessin passar fins a la ronda final de Jaen.

Així que tot carregats

ens aventuràrem a trobar el factor X.

El dijous el primer comboi es va arriscar a buscar-lo en bici per una carretera tobogan del Parc Nacional del Timanfaya

Per fortuna, el divendres va arribar el segon comboi de l’equip (amb un nou integrant: l’esportista anteriorment conegut com a Carles que ara s’anomena Cacahuet), i tots plegats el varem buscar per la carpa de recollida de dorsals. Allà no ens varen indicar on estava el Factor X, però sí que ens van anunciar que tots els que acabessin una cosa anomenada X Triatlón passarien a la ronda següent a Jaen, així que amb alegria ronavada el Pibe els hi va preguntar a unes noies ‘extremadament’ simpàtiques

si sabien el que era el Factor X. Aquestes agradables noietes (entre les que cal destacar una malabarista que aixecava el peu fins als nuvols) no ho tenien massa clar, perquè varen estar una bona estona parlant amb els ‘representants nocturns’ i només van poder aportar que buscaven la roba interior d’una d’elles.
Així que ens vàrem tornar als apartaments a descansar de cara al gran dia





El dissabte ens varen dir que per trobar el Factor X haviem de fer no se qué d’un triatló, així que varem tenir la genial idea de posar-nos sota un sol horrible que feia que el terra dels boxes estigués cremant a tutiplen.

A les 16:00h la Neus i l’Anu es van aventurar les primeres i realment s’ho van prendre molt en serio. Va ser sentir ‘Estan a las órdenes del juez de salida, 3, 2, 1, piiiiiiip’ que es van ficar com bojes a l’aigua a mirar els peixitos.


Però al igual que a Mataró, la Neus es va posar antipàtica i va dir que passava de la resta de participants i que preferia fer la cursa tota sola (que si ara els hi trec una estoneta nedant, que si amb la bici tiro sola com ua campiona i que si corrent només deixo que l’Anu s’apropi una mica,




però sense passar-nos). Així que ja tenim a la Neus repetint el discurs de Mataró: “…bueno si… ha ido bien… he hecho la bici sola….he sufrido un poco…” ja ens agradaria a tots patir anant liders en solitari !

Més tard a les 16:20h varen ser els nois élite (Bernat, Pibe, Prat, Xavi i Lluís) els qui estaven preparats a tope. Sembla ser que en Xavi estava una mica nerviosillo, però fonts de confiança ens han assegurat que l’Isra el va saber ‘animar’ just abans de començar



Segons van coincidir tots els nostres élites, l’aigua era més curta de 750m i els repetxons de bici eren més durs del que semblaven, però això no va ser impediment per a que els nostres cracks es plantessin com uns campions a fer la cursa a peu. Com de costum el Pibe anava com un vendaval (no era el vent el que bufa a Lanzarote, sinó l’Israel que passa com una bala!!!)



i la resta de l’equip va demostrar que estan fortissims.


L’actuació de tots va ser molt bona aconseguint la segona posició per equips i molt aprop de la primera plaça.




Finalment cinc minuts després dels elites vàrem ser els ‘grupillos’ els que ens vam ficar a l’aigua a buscar el Factor X. Pim pam pim pam, oye que nos vamos pa la derecha! Chacho sigue al de alante que sabe por donde va! I com a un equip ben conjuntat vàrem sortir força juntets tos de l’aigua.


La bici era la mateixa que els élite, és a dir, que allà on en Bernat anava apurat nosaltres anàvem petats. I allà on en Lluís anava pensant que els canaris es coneixien molt bé la carretera nosaltres pensàvem que anaven massa ràpid pel nostre gust.

I així vam arribar tots a la cursa a peu, tranquils per no haver punxat i pensant que còrrer sota aquell Sol tan béstia era digne de &@%/*.




El resultat va ser molt digne per tots ja que vàrem fer un paper més que acceptable, i vam demostrar un cop més que corrent agafats de la maneta és impossible perdre la referència.

Per tal de mantenir el secret professional, només afegirem que el dissabte per la nit tots vam tenir la nostra recompensa amb un sopar abundantíssim i una mica de turisme a Lanzarote (David, què tal són els controls de carretera a Lanzarote quan vas en un BMW ?).

Efectes de Lanzarote

L’estada a Lanzarote va oferir “grans” moments, entre els que cal destacar :

· Presentació de la nova colecció d’estores (felpudos) d’Ikea

· Un ‘parecido razonable’





· El naixement de la vocació fotogràfica d’en Bernat




dilluns, 18 de juny del 2007

Triatlo Manresa

Aquí teniu una crònica que mai no hauria d’haver escrit jo, però…

Al desplaçament cap a Manresa tot el cami anava plovisquejant, i per darrera Montserrat es veia un cel força enuvolat. Total que en arribar a Manresa plovia una mica, però res que fes temer la suspensio de la prova.

Al cap d’una estoneta va arribar el David (El Vilana) al circuit, tambe amb molt temps d’antelacio, cosa que al final va ser un encert, ja que tant bon punt van obrir boxes, (allò cantava una mica: tots els del Manresa fent cua per entrar-hi) nosaltres tambe vem ser dels primers, els jutjes ens indiquen que disposicio lliure dels calaixos, que passessim del numero de dorsal. Al final vem deixar les nostres bicis juntetes bastant aprop de la sortida de la primera transicio.

Per cert la bici del David, la Giant, amb un gruix de pols de 0.5cm. i indicant-li que ja havia arribat als 17.000km; jo no se si aquesta bici li reclamava la revisio dels 17mil (com els cotxes), si volia una jubilacio anticipada, o tansols reclamava el pastis per celebrar-ho, però fins i tot el David es va quedar flipant amb aquesta dada.

El David estava esperant al Manu per completar l’equip, i quan va assaventar-se que aquest s’estava fotent la vidorra a Lanzarote, va pensar que quina putada, que ell nomes li va dir al Cano que l’apuntes per puntuar per equips, no per ser l’equip; però ja era allà o sigui que a cumplir (Aixo si, tots dos presentarem una alegacio a la comisio a veure si rasquem inscripcio gràtis per la propera cursa, no va ser culpa nostre no completar l’equip, i si no que s’ens reparteixin entre el David i jo els 3 punts competi que el Manu va sumar a Lanzarote, que aquest havent-se classificat pels d’Espanya i havent disfrutat del que ha disfrutat ja en te mes que de sobres).

Un cop instalats, encara quedava mes d’una hora per començar a patir (fisicament perquè jo ja estava atacat dels nervis), vem escalfar una mica.

Hora de la veritat: Ens dirigim a la zona de sortida, i ja veiem que aquell dia hi haurà bastantes bofetades; mes de 300 inscrits per fotres a nedar en aquell bassal de merda i amb 4 boies = a osties gràtis si tens sort i no tragues aigua, perquè si no pel mateix preu pallissa i Tifus.

Primer es tiren les noies, i els jutges els diuen que com que hi ha tant mascle i serà dificil impedir-ho, que les autoritzen per agafar roda dels nois. Cinc minuts despres ens tirem a dintre l’aigua naltros, i jo que ja començo a agafar experiència, aquest any passo dels jutges (com tants d’altres), i un cop a l’aigua començo a nedar; els jutges en veure el que passa sempre es veuen obligats a donar la sortida i aquest cop no m’agafen l’ultim del grup (tampoc el primer no us penseu). Com sempre el David encara es mes veterano que jo (Aquí es on posare el refrany del dia: A gat vell, no li diguis mixo), i ell es va presentar amb el body vell; jo amb el nou d’estreno en aquella aigua fètida que quan em vaig treure el tritraje fotia allò una pudor a merda d’oca que no vegis, i quan a casa el vaig rentar (a mà, aigua freda i amb un sabo neutre) l’aigua sortia negre i vaig haver de canviar-la dues vegades. Jo vaig optar per nedar per la part interior del bassal, i crec que no em va anar malament del tot, el David en la seva linia.

Sector bici: No feia gaire vent, que ja es una gran noticia a Manresa. On jo era, es va fer un grupet on hi havia 4 que tiravem, perquè davant veiem grups i possibilitats d’anar-los enxampant, l’anada la vem fer molt fort i passant a molta gent; be mes ben dit agafant a molta gent, que s’anaven colocant a roda i aprofitant-se del nostre treball (suposo que aquest any estic anant be amb bici, perquè començo a posicionar-me a favor dels que son contràris al drafting, però fins que no faci mes llarga distància i ho provi no ho puc assegurar). A l’arribada al poligon on es feia la mitja volta vaig veure el cap de cursa on anaven el Llobet i el Godoy destacats, i darrera en solitari la N. Padrissa esforçant-se però treient-los una vida a les altres ties. D’homes, a darrera ja un grup mes gran amb el Richard Calle i una mica els de sempre. A la tornada ja en el grup es va fer mes el gos i tothom guardant una mica per la cursa a peu, total que vaig arribar al boxes amb un grup d’uns 35 triatletes aproximadament. Al David no el vaig veure, però suposo que va fer una bona bici, on s’ho va haver de currar ell, perquè despres a la cursa a peu vaig veure’l i no anava mal posicionat.

Cursa a peu: El David va continuar la seva remuntada, i no va parar d’anar passant gent des de que va sortir de l’aigua fins a arribar a meta on va acabar el 105 aproximadament, i a mi em va retallar força troç a la cursa a peu. En el meu cas, contradiccio de sensacions: per una banda va ser una mica frustrant veure com gairebe tots els que van baixar amb mi de la bici, corrent em treien molta diferència (aquest cop em van passar durant els 5km, masses triatletes.!!! Del meu grup de bici els que millor van correr van arribar a meta en la posicio 35, 36, i 40, i jo vaig arribar el 85 perque us feu una idea de com vaig anar), i per l’altre banda content perquè despres d’un mes amb molesties al soleo, aquest cop no en vaig tenir. He arribat a la conclusio de perquè no em va fer mal, he mirat en un atlas d’anatomia animal i els cucs no tenen soleo, i com que jo em vaig arrossgar com un puto cuc, per aixo no em va fer mal.

Pel que fa als masquis, a mi em van doblar el Godoy, i el Llobet em va passar quan ell ja entrava a meta, bastant mes tard que el Godoy que al final li deuria treure al Llobet sobre 300 metres de diferència. Jo si no recordo malament a la meva unica participacio a Manresa fa dos anys em van doblar els 15 primers de la cursa, o sigui que sembla que algo hem millorat.

Al final tots dos acabats (tant la cursa com nosaltres), i un cop recuperat l’alè, esperant l’arribada a meta del Manu, però quan es va fer fosc i no arribava vem decidir tornar a casa com a minim amb els 2PC.

El bressol del triatlo: Va ser molt gratificant veure que a la triatlo infantil, s’hi va inscriure un nano del C.N. Mataro que despres de l’experiència de casa s’hi ha enganxat. Per cert es diu Pol, es fill d’en “Jotes” que es un habitual a les classes d’spining d’en Cano. Aquest nano va sortir de l’aigua en mig del grup, i despres d’una primera transicio espantosa, va agafar la bici el penultim, va fer un sector de bici espectacular remuntant fins a la setena posicio, i a la cursa a peu encara va poder passar-ne a dos mes, i va entrar en un esprint brutal per intentar doblegar al que va acabar en cuarta posicio, però no va poder ser i va quedar en una molt bona cinquena posicio. Jo em vaig quedar, una hora i mitja despres de la nostra cursa, a animar-lo i felicitar-lo perquè s’ho mereixia. Crec que hauriem de fer difusio del que va fer aquest xaval (si pot ser al plafo de la nostre seccio on em penso que el pare del Pol tambe hi va fer alguna foto que podriem penjar), i informar als nanos dels llocs on hi hagi mes proves infantils a veure si algu mes l’imita i anem forjant la base del equip de demà. Una nova seccio EL CLUB SUPER-TRI, FIIIIIIUUUUUU!!!!!!

divendres, 8 de juny del 2007

Fuga alcatraz

Hola, ya informo yo...si, me escape...pero con muchos mas presos...unos 2200....Pequeña crónica si queréis..
A las cuatro de la mañana se abre la transición y un rió de gente va pasando los controles...rápidamente y descalzos, con traje de neopreno en el hombro, gafas etc....al autocar que nos llevan hasta un angar donde saldrá un barco hacia Alcatraz. Miradas de ilusión entre los participantes y algunos como yo preocupados donde demonios se hacen esas series de carrera progresiva para calentar...en el barco? con 2000 personas sentadas? y donde desahogas los fluidos que los nervios hacen precipitar antes de la carrera...pues como todos con el neopreno disimulando y queda en la moqueta...Los organizadores dicen que las aguas heladas están infectadas de tiburones..pero que no atacan al hombre y que en la historia del "escape" nunca perdieron un participante..Será una broma americana? pues mucha gracia no me ha hecho...
Llaman a los profesionales...yo entre ellos .. nadie pasa de los 37 años..y yo por ahí con mis 43...pero era la única forma de inscribirme así es que hincho pecho, escondo barriga y me pavoneo..minutos de gloria para el tete. Dan la salida y el agua helada, focas por doquier, ninguna boya..y si te rozan los pies ...haces un cambio de ritmo que ni Salnicov en sus mejores tiempos. No hay referencias a donde tienes que llegar así es que nadas "pa lante" y a ver que pasa. La corriente es muy fuerte y casi se nada de lado, al llegar puedes ver unas zapatillas a los lados..que loco pone zapatillas para hacer una transición entre la natación y la bici..cuando la estas haciendo te das cuenta que lo hacen los veteranos y los listos.como yo no estoy en ningún o de estos grupos..pues se hace casi un kilómetro corriendo con el neopreno a media cintura y todo el suelo con piedrecitas ( piensas como es que los gitanillos pueden hacerlo sin las lagrimas que llevo yo en los ojos?) primera transición en 6 minutos...la bici muy dura, montaña rusa, asfalto castigado, así que en las bajadas y para "prudentes" ( o cagados) como yo, bajar a 60 así..pues como que solo una vez... (Natación 2400 metros y la bici pasa poco de los 30, la carrera 13 y pico) pues cuando llegas (por cierto sin drafting, a ver si aprendemos) pues a correr,,. pasas por debajo del Golden Gate Bridge ( el puente rojo delas pelis) y bajas 20 minutos que piensas que eso has de volverlo a subir) y se llega a una playa que se corre mojándote los pies, vas , vuelves y la subida pues por unas escaleras que se sujetan con troncos y sin parte intermedia para apoyar los pies...gemelos como piedras,,y cociéndote a las cuerdas para no caerte para atrás..mas subida y bajada y recta de consolación...se ve que ganó Potts, Docherty, Bennet, Red, Remaly, Thompson...los 10 primeros de copa del mundo, nivelazo..y pensar que mearon en la misma moqueta que un servidor...Mi tiempo de 2h 29 minutos no esta nada mal..de los pros hubiera estado el 34, y de la general el 43 (mira, mi edad)...solo que acabo, miro orgulloso el tiempo, recojo una toalla y me dan la medalla...y un botellín de agua...veo un montaje enorme de comida y al entrar...me piden 5 dólares..no! aquí te lo cobran todo...prefiero irme...a ver los resultados pero no salgo..y vaya, salgo en los descalificados..pero si tengo la medalla!!! pues resulta que me descalifican por no llevar el número del dorsal rotulado en el brazo derecho y en la pierna.. vivir para ver..pero las normas son las normas...o sino que se lo digan a Galindez...y a Cano.

dimarts, 5 de juny del 2007

Triatlo de Mataro 07







PROLEG:

Es una crònica molt llarga, per ser la de casa nostre (i perquè continuo sent tant pesat com sempre) i en la que no comento res de l’aquatlo infantil (el nostre gran èxit d’aquesta temporada), ni de la gent que ha organitzat la triatlo que potser s’ho mereixen mes que no pas dels que han corregut (si no que li diguin al Carles Santiesteve que a sobre d’haver de fer d’escombriaire, gairebe li fan una cara nova), però si s’ha de fer un altre escrit, es fa.

Com podreu comprovar el teclat contiua fallant, i el text ve sense accentuar.

Com que aquest any no he pogut assistir “in situ” a la triatlo fare com els preiodistes, o sigui que el que no sapiga m’ho inventare, i disculpes a aquells que en aquesta crònica no tingueu tant protagonisme, però nomes us he vist a uns pocs i el que m’han explicat es el poc que se, ja us compensare.

CRONICA:

El resum es fa ràpid si mirem la fulla de clasificacions de la fede, el Mataro va arrassar!!, nomes Xavi Llovet va aigualir una mica la festa en emportar-se la victoria absoluta, però els que van poder veure les motos diumenge (ay! no, que jo era l’unic que “treballaba” i tampoc les hauria d’haver vist. Es broma!! a la feina tinc tele), doncs va ser una mica com el que va fer Valentino Rossi. El Xavi es un megacrak que mica a mica va a menys, però continua sent un superclasse i s’ha d’estar molt fi per guanyar-lo. I precisament aixo es el que en qualsevol moment algu del nostre equip fara.

A l’aigua gairebe es va acomplir el guio previst: per davant els de sempre, i per darrere tambe; incloent-hi una bona raccio de galetes que sembla que la gent va anar repartint. I aixo que a la bossa de regals ja n’hi havia, no feia falta repartir-les al començament. Dels nostres, sota el meu critèri va punxar una mica el Ferran que tal i com entrena jo pensava que sortiria al davant, pero ja se sap a ell tot li agrada a pelo i te fobia al latex, i sota el seu critèri l’Isra tambe diu que no va nedar be.

Arribem a la primera transicio, i el Bernat mes que una transicio va fer un numero entre transformisme i escapisme, li podem dir el “Gran Jodoni” (como me jode no saber hacerlo asi de bien i rapido), i darrera seu corrent per la sorra allo semblava la etapa pròleg de la PIRENA, tots corrent com putos gossos amb la llengua fora per la sorreta de la platja. Va sortir el primer gurp on ja es va definir el quartet guanyador, i darrera l’altre cursa, la de la resta de participants.

Agafem les bicicletes, i per davant el primer grup tots donant-se relleus sense escaquejar-se per a res cap d’ells, i aquí es on el David Royo va mostrar la seva honestedat, ja que molts en el seu cas s’haguessin amagat al darrera reservant forces per a la cursa a peu, pero ell va currar tant com els altres tres. Per darrera el Pibe, el Lluis i el Ferran van inentar iniciar la persecucio, pero els de davant no van permetre-ho, i mes enrrera feien el mateix el Joanet, el Toni Noe, el Mossen, l’Enric, i les nenes que no m’oblido d’elles, pero segueixo la màxima de que el millor cap el final.

Curiositats d’aquest segment: El Santi i el David gairebe van trigar mitja volta a poder-se colocar les sabatilles, i just va coincidir quan se les van colocar amb el moment en que l’Enric Subinya sortia de l’aigua on em penso que va parar a agafar uns calamars i unes gambetes per l’arrosset que despres la dona li va preparar per dinar. Les mitjanes de velocitat feien por. “MORTADELO MORAGAS” es va colocar la dirferssa de BEN HUR, i va disputar una lluita amb algun ciclista que recordava l’escena de lluita de quàdrigues. Si no em creieu li podeu preguntar al Llobet, que despres ja no se li va apropar mes en bici, i va correr tant per por a que el Bernat el fotes escullera avall en un dels seus “cos a cos”. Per altre banda podem donar gràcies que a les rodalies del circuit el Pibe no va veure cap tia bona, no sabem si per que no n’hi havia o per la velocitat que portava; perquè ara es dedica a interrompre les seves rutes ciclistes per recolectar tarjetes de visita, de fet em penso que no ho va fer perquè havia de dissimular davant els seus familiars que el van venir a veure, si no mes d’una dominguera no hagues arribat a la platja.

Cursa a peu: Baixen tots juntets, i el tram final va colocar a cadascu al seu lloc. Xavi Llobet s’escapa una mica sobre la resta, i quan te uns quants metres de ventatge es dedica administrar la diferencia no sense esforç perquè els del darrera coixos no son; el mateix va fer el Santi amb la seva segona posicio, i el Bernat tirant-li l’alè al clatell va entrar pocs segons despres consolidant la tercera plaça a la que s’ha abonat aquest any. L’Isra va fer una cursa a peu molt forta evitant que el David es pogues relaxar tambe, i a jutjar per l’aspecte amb que corria segurament va ser en aquest segment on va veure al passar pel costat de la platja a alguna noia que li va agradar, ja que treia mes espuma per la boca que el gos de la peli Bethoven. El Lluis molt be amb un pique impressionant amb els altres dos ocupants del podi de veterans els quals van entrar junts separats per 15 segons tots tres. Ferran i Joan i Enric en aquest sector de puta mare sobretot si tenim en compte que les cames dels que estan preparant l’Ironman ja pesen mes que la dels altes que no portem tanta tralla al cos. I el bon Mossen al seu ritme disfrutant mes de l’ambient i la gent que l’animaven que no pas del patiment del qual mica a mica comença a disfrutar, tots acabem trovant en l’esport una part del massoca que portem dins (Com diria Calicoelectronico: “Dame!!, Dame!!, Dame en el culete!!”).

Les reines de la casa: Mencio especial per la Neus, no es que estes gran, va estar immensa, es va currar una triatlo al capdavant desde el mateix moment de la sortida, i va ser un monòleg en solitari en el que en cap moment no va punxar el ritme. Va fer una bicicleta amb una mitjana d’aproximadament 35km/h ella sola, a lo campeon, ampliant les diferencies que ja havia tret a les altres en el sector d’aigua (una tàctica de carrera que ha plagiat a la Mònica), i que ha sortit rodona. I molts tios li poden donar les gràcies dels seus parcials de bici ja que la seva roda va ser referència per a molts (els qui li van poder aguantar es clar!!). Una cursa a peu mes que digne, i amb el plus de que el turmell encara no està be, que a pesar de que no li va causar grans molèsties, no es menys veritat que tambe ha estat aquest turmell el que li ha impedit fer uns bons entrenaments d’aquesta disciplina. Al final del global de la cursa nomes la van guanyar els primers de la general masculina, els elite. I per acabar d’arrodonir la jornada, a la pagina de la fede han penjat una foto (crec que es just homenatge que ella sigui la protagonista d’aquesta foto) que està molt guapa, per mi de les imatges del mes es la tercera, per darrera del poster central de la revista MAN, i el d’una altre revista mes dificil de torbar. Ella i el Bernat ja han solventat el regal de bodes a la que havien d’assistir (tots dos s’han emportat un pessic), i el Bernat si segueix aixi aviat es podrà comprar un smoking per ampliar la coleccio de disfresses de “Mortadelo Moragas”, i anar a els casaments i la nit dels premis de la fede amb aquest.

De la Sara, nomes puc comentar el que llegeixo a la classificacio de la fede, ja que fa molt de temps que no la veig, se que ultimament estava nedant molt be, i poca cosa mes. Va fer molt bon paper a la classificacio quedant just darrera l’Anu, i penso que contribuint molt a una classificacio per equips de la que moralment tambe vem guanyar, ja que tot i que l’Anu no tingui fitxa per nosaltres tots la considerem part del nostre equip.

L’Anu tambe va tenir visita dels de casa seva, i va fer una cursa tipica en ella, bona natacio, una bicicleta que se li atravessa, i una cursa a peu mes que correcte, per acabar en molt bona posicio de la classificacio femenina davant la Sara. Ja sabem que es una nena que s’exigeix molt i que a l’acabar les curses li costa estar contenta amb els resultats que fa, però ja voldria jo fer-ho tan be com ella, i estic convençut que millorara molt amb bici quan a l’equip torni la normalitat, ja propera per la finalitzacio dels cursos, i puguin entrenar juntes mes sovint totes elles, recordem que la Neus, Mònica, Regina ja estan a punt de reincorporar-se a la rutina d’entrenos d’equip, i aixo suma. Enhorabona.

L’Anna tambe ho va fer molt be, tenint en compte que es el cul d’en Jaumet que ha de treure 26 hores al dia per poder fer tot el que fa, va estar molt be la cursa despres d’un primer sector que ja li va condicionar el resultat final. S’ha de tenir en compte que tambe està preparant la prova reina, i s’està en una fase de la temporada on la frescura de forces no es la protagonista. Ets com una formigueta, i si mirem les classificacions de començament de temporada a les d’ara ella va escalant, va fent, i mica a mica es va oblidant de les temporades en les que no ha pogut treballar amb continuitat, segur que el final de temporada serà brillant, i m’hauras de prestar algun punt competicio.

Aixo es tot. Enric espero que l’arrosset estes bo.

BIBLIOGRAFIA:

- El Triatlon y sus formas.

- Mortadelo y Filemon.

- El manual del buen amante (me lo presto Isra).

- Kamasutra (en ell surten uns estiramients que em va ensenyar el Xavi Casal per estirar la part baix de l’esquena, que nedant es carrega molt).

- Revistas varias (totes guarres, fins i tot a Casa y Jardin nomes hi veig vici).

Adeu, i salut a tots.