dijous, 20 de setembre del 2007

Triatló de Gerardmer


Arriba tard, pero aquí està la crònica.... El cap de setmana passat vaig córrer el "Triathlon de Gerardmer", que és un "Escape to Alcatraz Triathlon Series".
D'això ja fa una setmana, pero encara s'em posa la pell de gallina quan veig les fotos. IMPRESSIONANT. Per començar tenen una organització impecable, en un cap de setmana de triatló a "full time" es va fer un tri distancia C (Campeonat de França), un C per relleus, un sprint, sprint per relleus, 3 trikids (per nens, de diferents distancies segons l'edat, a partir de 7 anyets!!), i finalment l'olimpic. A això cal sumar 2 pasta party, sopar i ceremonia de clausura.

L'entorn, increible: rodejat de gespa i muntanyes gegants . El tri constava de 1 volta al llac fent un circuit una mica liat, 3 voltes de bici sense drafting i 2 a peu. La meva primera sorpresa va ser en arribar, quina rasca !!! El forro polar va sortir de l'armari, i gairebé la bufanda! Pero quan vaig saber que l'aigua també estava gelada...

Pero això no acaba aquí. Agafo la bici (amb roba d'hivern) per rodar una miqueta el dia abans amb la intenció de fer un parell de voltes al circuit. En el km 0'8 comença la pujada, i en el km 4'5 em pregunto: "Pero on t'has posat?" Ja sabia que era un circuit molt dur, pero tant?! Bueno, com puc, acabo la volta i el meu plantejament de la cursa, canvia. Ja que he vingut fins aquí, gaudirem de la cursa i del paisatge, així que demá, calma. Vaja, que he fet 14 km, i ja en tinc prou d'escalfar, o de patir! Vaig acabar de veure el tri distancia C, amb un ambient fantastic, això que ja portaven 9 hores !

L'endemà, cap a Gerardmer. Deixo la bici a boxes i cap a la sortida, quin fred! A la 1 del migdia a 14 graus i l'aigua a 15... quines poques ganes. Comencen a xerrar pels altaveus, pero no entenc ni papa, el meus Francès és nul. Tots sortim a la vegada, 600 al aigua!!! I jo, que no sé el perquè em poso a primera fila, i em xafen per tot arreu, quina agonia. Cuan aconsegueixo fer un parell de braçades aixeco el cap i hi ha una cua per davant meu, increible. Veig un parell de gorros roses prop meu (de noies), pero passo, que això pinta molt llarg. Surto de l'aigua 3ª noia, i del xivarri que hi ha, es posa la pell de gallina. Ara toca pujar, pujar i pujar. Quan acabo la zona de pujada em plantejo seriosament si seré capaç de fer tres voltes... veig fins i tot el numero 8 al contakm. Bueno, em tranquilitzo i amb calma, anar fent, pero ja m'han passat 5 noies, vaja màquines. La resta de les voltes bastant millor, almenys començo a passar gent que ja puja caminant. Hi havia un ambient genial, amb tanta gent a la pujada que només quedava un passadís per passar, comentaristes, altaveus, animadors... Bueno, per fi s'acava la bici, i a córrer. Dues voltes de casi 6km, com que els 10km es fan curts....jeje Es un circuit variat, primer camí de terra vora el llac, després gespa i després asfalt, amb força desnivell pero sense rampes dures. Bueno, almenys no vaig tenir cap moment de crisi i vaig aguantar el ritmillo passant-ho molt bé. I per acabar, després de 2h44min, potser el millor, recta de meta, amb moqueta vermella, enmig d'una grada plena de gent, i veient-me arribar en una pantalla gegant enmig d'un escándol. Si jo vaig flipar, no m'imagino el que deuria sentir el guanyador. Doncs vaig quedar la 11º noia (ai!!! casi top 10) i 3ª del meu grup d'edat (tb per una em vaig quedar fora del Escape d'Alcatraz). Ah! I una cosa curiosa, només creuar la meta, et dónen un diploma amb tots el parcials de la teva cursa. Potser es una tonteria pero está molt bé. També destacar els avituallaments, tant en bici com a peu, hi havia bidons amb aigua, coca-cola o isostar, power-gel, fruita, fruits secs, esponges, ... de tot.

Ja n'hi ha prou de rollo, només recomanar molt aquesta proba, tot i que es lluny (més de 1000km), val molt la pena i hi ha triatlons per tots els nivells, un C (que será Campionat d'Europa), sprint, olímpic, de tot. A més, vaig fer uns contactes i si l'any que ve anem un grupet, ja tenim casa, jeje. Doncs res, això es tot !!!

Resultats:
1º Sylvain Sudrie 2h02'33" 2º Nathan Shaw 2h 04'49" 3º Nicolas Becker 2h 07'32"
1ª Céline Taïana 2h31'41" 2ª Lucie Zelenckova 2h33'25" 3ª Renate Forstner 2h35'45"
www.triathlondegerardmer.com

dijous, 30 d’agost del 2007

Crònica Duatlo Zofingen

Hola companys,

Aquí va la crònica de Zofingen (la cursa de les rampes):

El dia va començar amb sol, amb uns 10º a primera hora i amb la temperatura pujant fins a uns 25º al migdia, amb una lleugera brisa en algún tram de la bici però que no molestava gens. O sigui, que en quan al temps, perfecte, ja que en els últims 14 anys és el segon en que no ha plogut.

Com a aperitiu teníem 2 voltes de 5km corrent per camins, amb trams d´asfalt i de terra. Per escalfar es començava amb una pujada al 15% aprox d´1 km. Vem sortir algo més de 300 duatletes i la gent s´ho va pendre amb calma, però quan arribaves a dalt tot deu ja anava asfixiat i més d´un caminant al km 1!!! Després era un continu pujar i baixar, amb l´ultim descens d´1 km a on et deixaves les cames fetes pols. La primera volta la vaig fer en 16´, per tant no hi havia 5 km, però vaig decidir afluixar una mica, fent la segona en 19´, acabant el correr en la posició 55 aprox i amb bones sensacions.

La bici eren 3 voltes de 50km: 10km plans, una pujadeta de 3km semblants a la primera rampa d´Orrius pujant per La Roca, baixada forta i al km 18 venia lo serio: 5 km al 15% amb trams al 18%, i a sobre, quan arribaves a dalt mig mort no teníem baixada fins al cap d´uns 2km, a on en un km bestial es baixaven uns 200m de desnivell de cop. Després tobogans fins al km 37, a on teníem un portet d´uns 3km tipus Parpers, per acabar la volta amb més tobogans fins a Zofingen. I tot això 3 vegades.
Vaig començar la bici tranquil, a uns 35km/h al pla, però em passava tot deu: gent amb avions en comptes de bicis, altres que anaven amb bicis de l´època del meu avi, veterans, joves,... tothom em passava i jo pensava: a la pujada us passaré a tots. Però va arribar la pujada i només en vaig passar a 4 o 5. Vaig seguir al meu ritme i em seguia passant gent, fins que acabant la primera volta em van passar dos tius rellevant, amb 2 o 3 més respectant la distància (no estava permès el drafting), i em vaig apuntar al carro, però respectant la distància. La primera volta la vaig fer en 1h30´, a una mitja de 33km/h. Vaig pensar que era massa ràpid per un circuit com aquest, però com que anava còmode vaig decidir seguir a aquell ritme. Quan vem arribar per segona vegada a la pujada forta ens vem ajuntar una mica els 9 o 10 que anàvem i tothom feia el que podia: jo amb el 39x26, altres amb triple plat, altres fent esses, però tothom clavat, i encara ens quedava una altre volta!!! I al arribar a dalt ens ve un àrbit i ens para a tots i ens fa baixar de la bici, en teoria per no respectar les normes¿?. Poc a poc ens marcava el dorsal i ens deixava marxar, però allà es va acabar el grupet i a partir d´aquí tots anàvem a molta distància. Vaig acabar la segona volta en 1h34´ i la intenció era seguir al mateix ritme.
Però només començar la 3ª volta em va venir una rampa com mai a la meva vida, bloquejant-se la cama dreta, sense poder estirar ni baixar de la bici. Per sort era a un tram pla, em vaig fer una mica de massatge i poc a poc vaig començar a pedalar, però a un ritme més baix. La pujada forta em va costar mitja vida, però ja vaig trobar els primers cadàvers que pujaven caminant, o que estaven parats amb rampes. Jo em pensava que ja tenia la bici superada, però encara em van venir dos rampes més. Tot i així vaig fer la 3ª volta en 1h49´, acabant la bici en 4h53. Tampoc estava tant malament.

I de postre teníem 2 voltes de 15km corrent. Per començar 2km d´una pujada impresionant amb trams al 20%, després tota l´estona baixant i pujant, incluit 1km per un camp de patates, en un recorregut d´anada i tornada. Vaig fer el km de penalització i després cap amunt. Només començar vaig veure que allò se´m faria molt llarg, amb la primera rampa a la cama al km 1. Les pujades fortes les feia mig caminant - mig corrent, i a les baixades em deixava anar fins que també em van començar a venir rampes a les dues cames baixant. No en vaig tenir menys de 15, però ja que estava allà tenia que acabar per collons. I pensava: perquè s´ha de correr, amb lo bé que es va caminant ... I anava trobant gent feta caldo per tot arreu: alguns caminant, altres estirant, altres parats als avituallaments, altres parlant amb el públic, altres mirant les flors estil Casero, i jo patint. I veia als que anaven davant i alguns també tenien els seus problemes. I fent la última baixada, una altre rampa, però a mi em quedava 1km i hi havia gent que estava començant a correr i que encara tenien 29 km per endavant: pobre gent. I quan vaig arribar a meta vaig veure al Nil i encara vaig tenir forces per agafar-lo i arribar amb ell en braços, fent 2h53´ als 30km, acabant la cursa en 8h28´i el 104è de la general.

La veritat és que és una cursa molt guapa i molt dura. Però val la pena fer-la i segurament que repetiré. A veure si algú s´hi anima i fem una expedició del C. N. Mataró.

Ens veien aviat,

David

dilluns, 16 de juliol del 2007

IronMan Austria by Antonio S.


4 de la matinada, sona l'alarma del rellotge, comença l'Ironman.
Cares llargues entre la por i els nervis, però a la vegada l'il•lusió de poder disputar una prova d'aquestes i poder acabar-la. Baixem a esmorzar encara que no queda gairebé res, perqupè amb el que em menjat els dies prèvis n’hi hauría per viure un mes sencer.
Cues als lavabos: quan més treguis menys has d'arrosegar.
Arribem als boxes i fem l’última revisió a les bicis i ens assegurem què tot esta en ordre. Començem a enfilar cap a la sortida, ens fem les últimes fotos en els boxes i un tio amb una càmera com un castell ens filma, segur que sortim al video. Ultimes abraçades i desitjos de sort, manquen 5 minuts i cadascú es col•loca allà on pot, a aprtir d'aqui ja només puc parlar per mi.
PUUUUM!!: tret de sortida són les 7'00 hores, començem 2500 tius nedant a l'hora , primera boia als 1800 metres, joder que llarg, fins allà sense cops; al gir, òstia va, òstia ve, total donar i rebre. A l’entrada del canal quan encara manquen 800 metres, altre vegada trompades, però és el que hi ha.
Surto de l’aigua en un temps entre discret i dolent, però no vaig ofegat. Em trobo amb l'Enric i fem la transició junts, 20 km amb ell, ja veia que el seu ritme era més alt i s’en va anar, jo anava més suau. Arrivem a la zona nova de bici, 30 km amb un parell de trampes que no tenem desperdici: rampes dures i fals pla, acabo la primera volta en menys de 3h; bé no ha anat tant malament, ja veia venir què a la segona volta s’em faria molt llarga. Veig en Xevi parat i baixat de la bici, no entenia que l'hi havia passat.
Segona volta en 3h21’, i ja em preguntavaa al km 150 què llarga es faria la marató, i més amb la calor que feia.
Arribo a boxes i m'ho prenc amb la calma, 6 minuts de transició. Surto a còrrer i òstia peró si puc córrer, però clar, aixó va durar 5 km i ja eren aquí els primers avisos, les primeres rampes, i au! a caminar; què dur s’em va fer, venga neg! Xino-xano què s’ha d’acabar. Tota la marató amb l'ansietat i la necesitat de beure, a vegades sense què fós necessàri. Caminaba i corria, i així durant més de 5 llargues hores: Caminar i correr, caminar i correr, el públic una passada!! Els acompanyants, què he de dir què sense ells i la resta de companys què competien hagués estat impossible acabar. Només pensava en el moment de l'arribada, que faria, pensava en les meves filles. Jo que sé, tens molt i molt temps per pensar i són moltes coses les què et passen pel cap, però en cap moment el de retirar-me.
Els últims km corrent millor què al començament, suposo que perqué la calor ja afluixava i pel fet què ja acabava i ho veia més a proa. Em quedaven 2 km vaig veure a la "FAMILY" (la carnal) a dalt d'un pont, i en Cano cridant MIRALO! MIRALO!, jo era l'últim; del grup, ja havien passat tots. Em vam esperar, quina il•lusió més gran que em va fer. Es van esperar a què passés per donar-me suport, i en Cano corrent al meu costat ,
Cridant-me VENGA! VENGA!, TE ESPERO EN LA META per fer-te una foto, després de 13 hores, les sensacions són molt, pero què molt especials, i més quan s’ha patit tant.

L'entrada a meta espectacular! Com any rere any, plena de gent a bassar: Les grades plenes, tothom cridant, l’speacker dient el teu nom, no sé, és algo que us puc explicar però no ho apreciareu fins que no ho vivencieu. Creues la meta i crides d'alegria. Allà m’estava esperant en Casero, en Cano, l'Anna, …, encaixada de mans i una forta abraçada. No sé, tens sensacions que no puc descriure, et penjan la medalla de FINISHER, i encara que sigui la 8ª medalla em van venir una pila de sensacions i em vaig desmoronar una mica, (quien ha dicho que los hombres no lloran), em va sortir de dintre. En Cano em va animar i després tots quatre al cotxet que ens va portat a la carpa dels triatletas, que per cert semblava un cementiri. Acte seguit: dutxa i jacuzzi, recollida de samarreta i material i cap l'aberg, tots a sopar menys jo, què tenia febre i no m'entrava res. Ja en tinc 8 al sarró, i ja penso en la 9ª, una vegada més
UNA EXPèRIENCIA INOBLIDABLE.

És L'AVENTURA DE L’IRONMAN.

De la tornada en avió millor no parlar-ne.
M’agradaria donar les gràcies a: FERRAN R, ENRIC, JOSE LUIS, FERRAN S, SERGI, XEVI, TONI, JOAN, CARLOS, ANNA, OSCAR, BIN LI, BISTEC, I A TOTA L’EXPEDICIÓ D'ACOMPANYANTS: SÍLVIA, HELENA, CAROL, ISABEL, I ELS INCREIBLES AMICS D'EN FERRAN, i fins i tot al petit BIEL, a la meva dona i les meves filles per animar-me i fer-me costat durant aquests dies.

IRONMAN AUSTRIA 2007 by Enric S.


(8/7/07)



Altre vegada un Ironman, i ja en van cinc!. Després de debutar a Lanzarote el 1999, repetint el 2001, vam anar a Frankfurt el 2003, i Klagenfurt (Austria) el 2005, on hem tornat a repetir enguany. Sempre els he fet amb els companys de l’equip del Centre Natació Mataró, i aquest any erem 13 els que hi participàvem. Jo de fet em vaig marcar de fer-ho bianualment, doncs un any de descans, tant físic com psíquic, és necesari.
La proba es planifica amb molt de temps. De fet a mitjans de juliol de l’any passat ja vam fer la inscripció, que va tancar poc després amb 2500 inscrits (enguany han tancat la inscripció 19 hores després d’obrir, també en el límit dels 2500 atletes). Un cop feta la inscripció vam buscar l’allotjament, aquesta vegada en l’alberg de joventut de la zona universitària, i finalment el desplaçament. Fa dos anys vam anar en furgonetes, però els 1500 kms són molt pesats. Per això, atenent que Klagenfurt té un petit aeroport, vam buscar d’anar en avió, i mercès a Austrian Airlines, amb escala a Viena, vam adquirir els bitllets.
La sortida cap a Klagenfurt fou el dijous al matí, arribant allà al migdia. Les bicis, com que no cabien en el petit avió d’hèlices que ens portava des de Viena, van arribar a la nit amb camió. El dijous ens vam limitar a fer poc menys de 10 kms. corrent pel circuït del diumenge. L’endemà, divendres, vam fer els primers 25 kms del circuït de bici i vam recular, total 50 kms. Allà el Cano es va adonar que no podria córrer l’endemà (tot una pena, però s’ha de refer per Hawaii). Ja a la tarda vam anar a la zona de boxes, que és impressionant, a buscar els dorsals, i a partir de les 19h. a la Pasta Party que ofereix l’organització als esportistes. Tenen un muntatge brutal; una fira amb moltíssimes botigues esportives, restaurants, grans carpes per fer brífing i actes de l’organització, etc. Dissabte al matí ens ho vam prendre amb calma, i a primera hora de la tarda vam portar les bicis a boxes i vam deixar la bossa amb el material de bicicleta i la bossa amb el material de la cursa a peu que calia per la cursa. Ja quedava poc. Com sempre, en el sopar de dissabte, es va fer la Megaporra, on en total es guanyarien 60€.
La nit de dissabte és molt histèrica. A mi em passa sempre abans d’un Ironman. Per molt que vagis al llit a les 22h., no hi ha manera de dormir pels nervis. Així vas fent voltes al llit veient passar les hores. No vaig ser l’únic de l’habitació que estava així, i finalment cap a les 01h. vaig tancar els ulls. La pena és que el despertador va sonar a les 04:15h., nomès 3 hores de són!. Un petit esmorzar, ja que a aquella hora no entra res, i a fer camí cap als boxes, que per sort estaven a 1 km de l’alberg. Fins a les 06h. deixaven entrar per comprovar les bicicletes i per posar quelcom més a les bosses. Aleshores ve el moment de posar-se el neoprè, i entregar la darrera bossa, que és la roba de carrer que et donen al finalitzar la cursa. Anem fent camí cap al llac, que és una impressionant bassa de 20 kms de llarg per entre 3 i 5 kms d’ampla. Els nervis estan a tope, i ens anàvem posicionant a pet d’ones, esperant les 7h. per donar la sortida. L’ambient brutal, amb cinc helicòpters volant pel damunt del llac, filmant imatges. Per un instant et sents important.
La majoria de l’equip ens vam posicionar a l’esquerra de tot, ja que ens van comentar que era la millor zona per no rebre cops. De cop, a les 7h. menys 2 minuts, ens aixequen la cinta perquè anem entrant a l’aigua. Ens pensem que hem d’anar fins unes banderoles penjades que estan a uns 50 metres de la riba, però en arribar a allà, xino xano, fent braça, veig que la gent no para, i jo segueixo una mica. De cop m’adono que alló ja no hi ha qui ho aturi, i decideixo començar a nedar de valent. La natació està configurada en una llarga recta de 1400 mts, per fer un gir a l’esquerra de 450 mts, i aleshores tornar cap a la riba durant uns 1100 mts més, per entrar finalment en un canal que recorrem durant 850 mts més. La recta la faig molt bé, sense aglomeracions, per l’esquerra del circuït. En arribar al gir, hi ha una gran boia blava i vermella que hem de passar per la dreta, punt on hi ha les típiques aglomeracions. El mateix passa en la següent boia, però torno a nedar amb tranquilitat tot buscant l’entrada del canal. Allà començo a adonar-me que quan hi entri, tenint en compte que només té 10 mts d’ampla, anirem com a sardines. Efectivament en el canal rebo els primers cops, i l’aigua està molt tèrbola per la poca fondària (1 mt), però compensa amb la gran quantitat de gent que veus a la riba i que t’anima moltíssim. Finalment veig el final, i en arribar-hi pugem una forta rampa per sortir de l’aigua. Miro el crono que hi ha i veig 1h 16’, temps raonable pel meu nivell, i que acostumo a fer-ho en la majoria d’Ironmans. En Cano, que ens esperava allà, em comenta que l’Antonio no ha sortit (era el meu teòric rival, o almenys això deia ell). Almennys no he sortit l’últim!!!.
Ràpidament agafo la bossa de ciclisme, em despullo, i em poso el culotte i el maillot, cas, sabatilles, guants i a buscar la bici. Ara comença la part més llarga de l’Ironman, però no la més dura. Són dues voltes de 90 kms cada una, amb moltíssim públic a tot arreu que anima com si fos el Tour. L’inici, vorejant el llac, es fa ràpid, entre 35 i 40 km/honor de, amb l’Antonio al meu costat (que cabró!). A l’acabar el llac (em giro i per sort l’Antonio ja s’ha quedat), però, comencen les pujades i baixades, per bé que no gaire llargues. El terreny es força trencacames, però tenim a favor que el vent no bufa gens. Cap al km. 30 tenim la primera gran rampa, 1 km aproximadament al 10%, on passo a l’Anna que va molt bé. Jo vaig molt més bé en pujades, on passo molta gent, per bé que en el pla els europeus tiren molt i em tornen a passar. En el km. 65 hi ha la gran rampa, també del 10% amb un petit descans però d’1,5 kms. A partir d’allà amb tendència a baixar, tot i que amb tobogans, arribem a meta per fer la primera volta. Vaig força bé, amb una mitjana de 32,5 km/h, però encara queda una volta. A l’iniciar la segona volta busco la primera rampeta ja que en Cano ha dit que seria allí. Efectivament el veig, i la sorpresa és que també hi ha el Xevi, que em diu que no s’ha trobat bé. Una pena!. Aquesta volta es fa més dura, i noto que no corro tant, tot i que en les rampes continuo avançant gent. A partir del km 130 comença a aixecar-se una mica el vent, que barrejat amb el fort sol que cau, fa més penosa la cursa. Al passar per segon cop per la rampa més forta, veig el iaio (Toni Noè). Ja era hora!. El passo fent-me el xulo i al cap de poc trobo al Sergi, que també l’avanço. Començo a notar que els quàdriceps em peten. Baixo una mica el ritme fins a la meta, per no carregar-los més. Finalment acabo el parcial en 5h 35’, amb una mitjana de 31,7 km/h.
Com abans, em trec la roba de bici, i em poso els pantalons i el top per sortir a córrer, juntament amb la gorra. Surto a córrer quan el crono total marca 7h. 04’. Això vol dir que per baixar de les 11h, que és el meu propòsit, haig de fer la marató com a molt en 3h 55’. Els primers 2 kms són d’adaptació, i començo a marcar un ritme proper als 5’ per km. Amb això calculo fer la primera mitja marató en 1h 50’. Em creuo amb el Joan i el Casero, que van junts cap al km 12, després ve el Ferran Sans, que me’l trobo caminant, en Buenafuente, i a prop el Sebas (que bé que va el cabró). Els plans es compleixen els primers 15 kms, però la forta calor que ens obliga a avituallar-nos molt i a llançar-nos aigua per sobre em passen factura. Al tornar de Klagenfurt vull prendre mesura d’on tinc els perseguidors; el Sergi a 8’, el Toni a 20’, i l’Antonio, ¿on és?. Passo la meitat en 1h 55’. Començo la segona volta sabent que no tinc més de 2h, i intento possar-me les piles. Fins al 25 tot va bé, però a partir d’allí el dolor de cames és molt fort. En el meu km 31 em creuo amb el Joan, que ja acaba, i l’animo molt perquè veig que per molt poc pot baixar de 9h. Per sort han crescut núbols, i el sol a voltes no pica, fet que alleugereix la carrera. Tot i això, alentint el ritme, vaig tirant fins al km 35, on em veig obligat a caminar una mica per culpa de les rampes als bessons i als cuàdriceps. Això em fa perdre temps, i veig que no podré fer l’objectiu. Quan passo pel km. 38 queden 20’ per les 11h. En un intent desesperat, m’aboco a apretar a córrer per dessota dels 5’ el km per aconseguir-ho. No em digueu com, però malgrat el mal de cames aconsegueixo agafar la velocitat que necessito. Es evident que el cap mana per sobre del físic. No em puc aturar per avituallar-me més, i poc a poc passen els kms. En arribar al 41 veig que tinc 7 minuts per fer els últims 1,2 kms, objectiu molt assolible. Aquell km es fa molt llarg, i començo a notar que no hi veig tant bé, que començo a marejar-me. El desig d’arribar per dessota de les 11h és molt gran, i reduint una mica el ritme arribo a la recta final, on hi ha les grades plenes de gent que animava i el crono, que marcava poc més de 11h 58’. He fet la marató en 3h 54’. Passo per dessota, aconseguint l’objectiu, i aixecant rabiosament els braços al cel. Em posen la medalla i noto que no m’aguanto dret. Ràpidament m’agafen entre dos o tres, i començo a no veure res, fins que caic al terra, on ràpidament em posen en una camilla. Tot i que no perdo el coneixement, de cop i volta em veig en la tenda infermeria amb un goteix a la vena de magnesi. Mica en mica em recupero, i aleshores el goteix és de glucosa. Això reanima molt, i començo a tornar a estar en aquest món. Quan em treuen el goteix, ja recuperat, vaig mica en mica a buscar el diploma i a menjar una mica.
Per cert, pregunteu a la majoria de l’equip com va ser el vol en el petit avió de Klagenfurt a Viena.
Sens dubte aquest ha estat el meu Ironman més dur, i el que m’ha portat més al límit. Tot i això, la satisfacció de l’arribada ho paga tot. Ara no vull pensar en una propera proba. Jo sempre m’he marcat fer-ho cada dos anys. L’estiu vinent serà el moment de decidir si segueixo amb aquesta tradició, o bé dono per finalitzada la meva etapa d’Ironman.

dijous, 12 de juliol del 2007

A la segona va la vençuda


La tercera prova del calendari de Triatló Infantil es va celebrar a la Seu d’Urgell dins les activitats de la Grifone Mountain La Seu Festival. Novament en Pol, animat, s’hi va apuntar juntament amb una vintena d’altres triatletes infantils.



La part de natació, 100 metres per les aigües gens transparentes del canal Olímpic, la va fer ràpidament i sortint ja en primera posició. La primera transició, al contrari que a Manresa, la molt ràpid i sense entrebancs. Durant la part de ciclisme, 1600 metres a l’entorn del recinte del Canal va continuar en primera posició. A la tercera transició, novament de forma ràpida i perfecta, fa ser per iniciar els 1000 metres de cursa a peu. En aquest darrer tram va aconseguir distanciar-se definitivament del segon classificat, entrant en primera posició al meta. Felicitats i ànims Pol.

Tant de bo altres nois i noies s’animin a participar-hi.

dimarts, 10 de juliol del 2007

Copa del Rey Pulpi '07

En Masculí:
Abans que res, felicitar a tota l'expedició de l'IM Austria per els seus resultats (sobretot als debutants), i gràcies en Cano i la Laia (una de tantes amiguetes del Ferran) que vàren mantenir-nos informats de com s'anava desenvolupant la prova.

També, felicitar a les femines, que ho varen fer molt millor que nosaltres,
6 enes. Que em perdonin si no escric res d'elles, millor que alguna que ho va viure "in situ" escrigui també quatre línies.

Al tema: la Copa del Rei, competició a la que no havia anat mai i ara me'n penedeixo. Es un format de competició molt diferent i, contrariament al que pensava, espectacular. Una vegada més, el municipi de Pulpi va demostrar que està molt interessat en organitzar proves de molt alt nivell estatal, perquè us asseguro que de nivell n'hi havia. Organització IM-PE-CA-BLE (en 4
paraules) com ja ens te acostumats i que fa pensar sobre algunes penoses proves a Catalunya (a la web de la fede hi ha una foto dels boxes espectacular).

1. Natació: sortim amb tàctica "rombo" Bernat orientant i marcant el ritme, Pibe i Lluís als seus peus en paral·lel, darrera Xavi i Prat i tancant el grup Mr. Espanya (David) empentant el que podia. A la primera boia ens adonem que això no funciona i Bernat passa al darrera a ajudar a Mr.E. Al final, un temps acceptable amb opció a estar entre els 10 primers.

2. Bici: sortim fent relleus bastant forts... vale, tots excepte jo ..que decideixo ser prudent a la primera volta, i després de la primera també a les següents ;-)) Xavi paga l'esforç fet a la natació, i està a punt de perdre el grup, per sort ve la baixada i pot recuperar i seguir ajudant a l'equp en les següents voltes. Bernat, Prat, David i Pibe IMPRESSIONANTS, després de veure el parcial i comparar-lo, per exemple amb el Reus (3 seg.
per damunt) o Trialandalus (9 seg. per sota) o Fluvial Lugo...

3. Cursa: potser lo pitjor, comparant amb altres equips, però "es lo que hay". El primer problema: Prat i Xavi es queden, normal després del gran esforç de la bici, quan el Bernat decideix apretar i jugar-nos-la amb només quatre. Putada per mi (gràcies Bernat) que considerant que en bici anava de "paquet" no tinc més remei que fer un sobre-esforç per no despenjar-me (sino em castiguen sense sortir de farra per caradura). Així doncs, Bernat i Mr.Espanya marcant el ritme, i el Pibe al meu costat, empentant-me en els moments de crisi i donant recolzament psicologic (p.ex. els comentaris sobre els culets del Canoe femení que estavem a punt de doblar o dient-me que apretés a la baixada, quina baixada? pensava jo)

4. Final: 11ens. a 3 segons del 10è. cosa que no ens hauria importat si no fos perque ens varem quedar fora dels premis en metal·lic (peseteros??) Personalment, vaig pensar que el resultat era molt pobre, pero avui, veient les classificacions i parcials, i també que hi havia 59 equips (no 25 com jo em pensava ahir) penso que no està gens malament i que TOT l'equip vàrem competir al màxim nivell de les nostres possiblitats.

A títol personal: me'n vaig de Pulpí lamentant no tenir 10 anys menys per poder estar amb un equip de Copa del Rei en més ocasions i millors condicions per contribuir a fer més gran aquesta Secció.

Eso es todo amigos/as, la juerga que l'expliqui un altre (jo no me'n
recordo)

En Femení:
No cal repetir el que ha dit en Lluís, però ja sabeu, que igual que els dos últims campionats d'Espanya, una organització genial. Potser la única crítica que hi faria és que el circuit de bici, al ser tres voltes, en certs moments s'acumulaven forces equips que haviem d'adelantar o que ens adelantaven... pero per sort, sense cap incident.

Doncs som-hi: Equip de xavalites amb la Neus, la Sara, la Paula i jo. Per variar, no inspirem massa confiança.... pero bueno, nosaltres amb moltíssimes ganes sobretot de passar-ho bé. Comencem la natació en fila: jo obrint camí, la Paula, Sara, i la Neus recollint el ramat. Entre onada i onada, de tant en tant es veia la boia (els de grups d'edat de l'any passat ja ho saben). Vam anar força bé, intentant no separar-nos massa, fent el 2 parcial després de les gallegues. Primer problema, som tant despistades que no ens vam fixar d'on está el nostre box (qué globeres!!!) i fem una petita excurció extra, jeje. Un cop damunt la bici, ens organitzem i comencem el puja i baixa del circuit. Aquí la Paula va patir una mica, el mínim que podía passar després d'estar tant de temps sense pujar a la bici, pero amb un parell de..... vam anar adelantant forces equips. A la última volta ens passa un equip de nois molt ben plantats... són els nostres!!!! Que aneu parats!!! Pero si casi us enganxem!!! jeje Bueno, cursa a peu, comencem a molt bon ritme, potser massa, i la Neus i Paula tenen uns moments de crisi, que amb una empuxadeta es soluciona una mica. Agafem totes una mica d'aire, i seguim, amb el Bricoblok trepitjant-nos els talons, pero que no ens aconsegueixen passar!!! oeoe Finalment un últim esforç al final per arribar a meta amb bona cara.

Posició final, les 6º, com cada any !!!!! Pero per sort, aquest any han estat generosos i hi ha premi pels 10 primers !!! (No diré quant!!!! jeje)

Jo personalment, ha estat l'any que ho he disfrutat més, hem tingut ocasió de patir, de fer broma i del que faci falta. Crec que totes ens hem entès perfectament i a ningú li ha importat ajudar o ser ajudada, per això sóm un equip.

De la festeta, només dir que en Lluís, tot i que no ho recordi, en va ser l'ánima (ai,ai aquests veteranos) !!! Pero no et preocupis, que hi ha un arxiu fotográfic de molt valor !!!!

Doncs això és tot (l'aquatló per un altre moment). Ah! Per cert, com ja veieu, vaig sobreviure al desert "murciano" de llangardaixos amb cresta. Per sort avui no apreta tant, "només" 35ºC !! Apa, ens veiem mooooolt aviat !!!!

dimecres, 27 de juny del 2007

3rs a la Lliga de clubs de Lugo


En breu la crònica!

dilluns, 25 de juny del 2007

Foto-album Lanzarote

dimarts, 19 de juny del 2007

Classificatori C. Espanya Puerto del Carmen, Lanzarote




Factor X

El passat dijous/divendres un grup d’agossarats components de la secció

ens vàrem aventurar a viatjar fins a Lanzarote per a participar als càstings de Factor X intentant que els jutges ens deixessin passar fins a la ronda final de Jaen.

Així que tot carregats

ens aventuràrem a trobar el factor X.

El dijous el primer comboi es va arriscar a buscar-lo en bici per una carretera tobogan del Parc Nacional del Timanfaya

Per fortuna, el divendres va arribar el segon comboi de l’equip (amb un nou integrant: l’esportista anteriorment conegut com a Carles que ara s’anomena Cacahuet), i tots plegats el varem buscar per la carpa de recollida de dorsals. Allà no ens varen indicar on estava el Factor X, però sí que ens van anunciar que tots els que acabessin una cosa anomenada X Triatlón passarien a la ronda següent a Jaen, així que amb alegria ronavada el Pibe els hi va preguntar a unes noies ‘extremadament’ simpàtiques

si sabien el que era el Factor X. Aquestes agradables noietes (entre les que cal destacar una malabarista que aixecava el peu fins als nuvols) no ho tenien massa clar, perquè varen estar una bona estona parlant amb els ‘representants nocturns’ i només van poder aportar que buscaven la roba interior d’una d’elles.
Així que ens vàrem tornar als apartaments a descansar de cara al gran dia





El dissabte ens varen dir que per trobar el Factor X haviem de fer no se qué d’un triatló, així que varem tenir la genial idea de posar-nos sota un sol horrible que feia que el terra dels boxes estigués cremant a tutiplen.

A les 16:00h la Neus i l’Anu es van aventurar les primeres i realment s’ho van prendre molt en serio. Va ser sentir ‘Estan a las órdenes del juez de salida, 3, 2, 1, piiiiiiip’ que es van ficar com bojes a l’aigua a mirar els peixitos.


Però al igual que a Mataró, la Neus es va posar antipàtica i va dir que passava de la resta de participants i que preferia fer la cursa tota sola (que si ara els hi trec una estoneta nedant, que si amb la bici tiro sola com ua campiona i que si corrent només deixo que l’Anu s’apropi una mica,




però sense passar-nos). Així que ja tenim a la Neus repetint el discurs de Mataró: “…bueno si… ha ido bien… he hecho la bici sola….he sufrido un poco…” ja ens agradaria a tots patir anant liders en solitari !

Més tard a les 16:20h varen ser els nois élite (Bernat, Pibe, Prat, Xavi i Lluís) els qui estaven preparats a tope. Sembla ser que en Xavi estava una mica nerviosillo, però fonts de confiança ens han assegurat que l’Isra el va saber ‘animar’ just abans de començar



Segons van coincidir tots els nostres élites, l’aigua era més curta de 750m i els repetxons de bici eren més durs del que semblaven, però això no va ser impediment per a que els nostres cracks es plantessin com uns campions a fer la cursa a peu. Com de costum el Pibe anava com un vendaval (no era el vent el que bufa a Lanzarote, sinó l’Israel que passa com una bala!!!)



i la resta de l’equip va demostrar que estan fortissims.


L’actuació de tots va ser molt bona aconseguint la segona posició per equips i molt aprop de la primera plaça.




Finalment cinc minuts després dels elites vàrem ser els ‘grupillos’ els que ens vam ficar a l’aigua a buscar el Factor X. Pim pam pim pam, oye que nos vamos pa la derecha! Chacho sigue al de alante que sabe por donde va! I com a un equip ben conjuntat vàrem sortir força juntets tos de l’aigua.


La bici era la mateixa que els élite, és a dir, que allà on en Bernat anava apurat nosaltres anàvem petats. I allà on en Lluís anava pensant que els canaris es coneixien molt bé la carretera nosaltres pensàvem que anaven massa ràpid pel nostre gust.

I així vam arribar tots a la cursa a peu, tranquils per no haver punxat i pensant que còrrer sota aquell Sol tan béstia era digne de &@%/*.




El resultat va ser molt digne per tots ja que vàrem fer un paper més que acceptable, i vam demostrar un cop més que corrent agafats de la maneta és impossible perdre la referència.

Per tal de mantenir el secret professional, només afegirem que el dissabte per la nit tots vam tenir la nostra recompensa amb un sopar abundantíssim i una mica de turisme a Lanzarote (David, què tal són els controls de carretera a Lanzarote quan vas en un BMW ?).

Efectes de Lanzarote

L’estada a Lanzarote va oferir “grans” moments, entre els que cal destacar :

· Presentació de la nova colecció d’estores (felpudos) d’Ikea

· Un ‘parecido razonable’





· El naixement de la vocació fotogràfica d’en Bernat




dilluns, 18 de juny del 2007

Triatlo Manresa

Aquí teniu una crònica que mai no hauria d’haver escrit jo, però…

Al desplaçament cap a Manresa tot el cami anava plovisquejant, i per darrera Montserrat es veia un cel força enuvolat. Total que en arribar a Manresa plovia una mica, però res que fes temer la suspensio de la prova.

Al cap d’una estoneta va arribar el David (El Vilana) al circuit, tambe amb molt temps d’antelacio, cosa que al final va ser un encert, ja que tant bon punt van obrir boxes, (allò cantava una mica: tots els del Manresa fent cua per entrar-hi) nosaltres tambe vem ser dels primers, els jutjes ens indiquen que disposicio lliure dels calaixos, que passessim del numero de dorsal. Al final vem deixar les nostres bicis juntetes bastant aprop de la sortida de la primera transicio.

Per cert la bici del David, la Giant, amb un gruix de pols de 0.5cm. i indicant-li que ja havia arribat als 17.000km; jo no se si aquesta bici li reclamava la revisio dels 17mil (com els cotxes), si volia una jubilacio anticipada, o tansols reclamava el pastis per celebrar-ho, però fins i tot el David es va quedar flipant amb aquesta dada.

El David estava esperant al Manu per completar l’equip, i quan va assaventar-se que aquest s’estava fotent la vidorra a Lanzarote, va pensar que quina putada, que ell nomes li va dir al Cano que l’apuntes per puntuar per equips, no per ser l’equip; però ja era allà o sigui que a cumplir (Aixo si, tots dos presentarem una alegacio a la comisio a veure si rasquem inscripcio gràtis per la propera cursa, no va ser culpa nostre no completar l’equip, i si no que s’ens reparteixin entre el David i jo els 3 punts competi que el Manu va sumar a Lanzarote, que aquest havent-se classificat pels d’Espanya i havent disfrutat del que ha disfrutat ja en te mes que de sobres).

Un cop instalats, encara quedava mes d’una hora per començar a patir (fisicament perquè jo ja estava atacat dels nervis), vem escalfar una mica.

Hora de la veritat: Ens dirigim a la zona de sortida, i ja veiem que aquell dia hi haurà bastantes bofetades; mes de 300 inscrits per fotres a nedar en aquell bassal de merda i amb 4 boies = a osties gràtis si tens sort i no tragues aigua, perquè si no pel mateix preu pallissa i Tifus.

Primer es tiren les noies, i els jutges els diuen que com que hi ha tant mascle i serà dificil impedir-ho, que les autoritzen per agafar roda dels nois. Cinc minuts despres ens tirem a dintre l’aigua naltros, i jo que ja començo a agafar experiència, aquest any passo dels jutges (com tants d’altres), i un cop a l’aigua començo a nedar; els jutges en veure el que passa sempre es veuen obligats a donar la sortida i aquest cop no m’agafen l’ultim del grup (tampoc el primer no us penseu). Com sempre el David encara es mes veterano que jo (Aquí es on posare el refrany del dia: A gat vell, no li diguis mixo), i ell es va presentar amb el body vell; jo amb el nou d’estreno en aquella aigua fètida que quan em vaig treure el tritraje fotia allò una pudor a merda d’oca que no vegis, i quan a casa el vaig rentar (a mà, aigua freda i amb un sabo neutre) l’aigua sortia negre i vaig haver de canviar-la dues vegades. Jo vaig optar per nedar per la part interior del bassal, i crec que no em va anar malament del tot, el David en la seva linia.

Sector bici: No feia gaire vent, que ja es una gran noticia a Manresa. On jo era, es va fer un grupet on hi havia 4 que tiravem, perquè davant veiem grups i possibilitats d’anar-los enxampant, l’anada la vem fer molt fort i passant a molta gent; be mes ben dit agafant a molta gent, que s’anaven colocant a roda i aprofitant-se del nostre treball (suposo que aquest any estic anant be amb bici, perquè començo a posicionar-me a favor dels que son contràris al drafting, però fins que no faci mes llarga distància i ho provi no ho puc assegurar). A l’arribada al poligon on es feia la mitja volta vaig veure el cap de cursa on anaven el Llobet i el Godoy destacats, i darrera en solitari la N. Padrissa esforçant-se però treient-los una vida a les altres ties. D’homes, a darrera ja un grup mes gran amb el Richard Calle i una mica els de sempre. A la tornada ja en el grup es va fer mes el gos i tothom guardant una mica per la cursa a peu, total que vaig arribar al boxes amb un grup d’uns 35 triatletes aproximadament. Al David no el vaig veure, però suposo que va fer una bona bici, on s’ho va haver de currar ell, perquè despres a la cursa a peu vaig veure’l i no anava mal posicionat.

Cursa a peu: El David va continuar la seva remuntada, i no va parar d’anar passant gent des de que va sortir de l’aigua fins a arribar a meta on va acabar el 105 aproximadament, i a mi em va retallar força troç a la cursa a peu. En el meu cas, contradiccio de sensacions: per una banda va ser una mica frustrant veure com gairebe tots els que van baixar amb mi de la bici, corrent em treien molta diferència (aquest cop em van passar durant els 5km, masses triatletes.!!! Del meu grup de bici els que millor van correr van arribar a meta en la posicio 35, 36, i 40, i jo vaig arribar el 85 perque us feu una idea de com vaig anar), i per l’altre banda content perquè despres d’un mes amb molesties al soleo, aquest cop no en vaig tenir. He arribat a la conclusio de perquè no em va fer mal, he mirat en un atlas d’anatomia animal i els cucs no tenen soleo, i com que jo em vaig arrossgar com un puto cuc, per aixo no em va fer mal.

Pel que fa als masquis, a mi em van doblar el Godoy, i el Llobet em va passar quan ell ja entrava a meta, bastant mes tard que el Godoy que al final li deuria treure al Llobet sobre 300 metres de diferència. Jo si no recordo malament a la meva unica participacio a Manresa fa dos anys em van doblar els 15 primers de la cursa, o sigui que sembla que algo hem millorat.

Al final tots dos acabats (tant la cursa com nosaltres), i un cop recuperat l’alè, esperant l’arribada a meta del Manu, però quan es va fer fosc i no arribava vem decidir tornar a casa com a minim amb els 2PC.

El bressol del triatlo: Va ser molt gratificant veure que a la triatlo infantil, s’hi va inscriure un nano del C.N. Mataro que despres de l’experiència de casa s’hi ha enganxat. Per cert es diu Pol, es fill d’en “Jotes” que es un habitual a les classes d’spining d’en Cano. Aquest nano va sortir de l’aigua en mig del grup, i despres d’una primera transicio espantosa, va agafar la bici el penultim, va fer un sector de bici espectacular remuntant fins a la setena posicio, i a la cursa a peu encara va poder passar-ne a dos mes, i va entrar en un esprint brutal per intentar doblegar al que va acabar en cuarta posicio, però no va poder ser i va quedar en una molt bona cinquena posicio. Jo em vaig quedar, una hora i mitja despres de la nostra cursa, a animar-lo i felicitar-lo perquè s’ho mereixia. Crec que hauriem de fer difusio del que va fer aquest xaval (si pot ser al plafo de la nostre seccio on em penso que el pare del Pol tambe hi va fer alguna foto que podriem penjar), i informar als nanos dels llocs on hi hagi mes proves infantils a veure si algu mes l’imita i anem forjant la base del equip de demà. Una nova seccio EL CLUB SUPER-TRI, FIIIIIIUUUUUU!!!!!!

divendres, 8 de juny del 2007

Fuga alcatraz

Hola, ya informo yo...si, me escape...pero con muchos mas presos...unos 2200....Pequeña crónica si queréis..
A las cuatro de la mañana se abre la transición y un rió de gente va pasando los controles...rápidamente y descalzos, con traje de neopreno en el hombro, gafas etc....al autocar que nos llevan hasta un angar donde saldrá un barco hacia Alcatraz. Miradas de ilusión entre los participantes y algunos como yo preocupados donde demonios se hacen esas series de carrera progresiva para calentar...en el barco? con 2000 personas sentadas? y donde desahogas los fluidos que los nervios hacen precipitar antes de la carrera...pues como todos con el neopreno disimulando y queda en la moqueta...Los organizadores dicen que las aguas heladas están infectadas de tiburones..pero que no atacan al hombre y que en la historia del "escape" nunca perdieron un participante..Será una broma americana? pues mucha gracia no me ha hecho...
Llaman a los profesionales...yo entre ellos .. nadie pasa de los 37 años..y yo por ahí con mis 43...pero era la única forma de inscribirme así es que hincho pecho, escondo barriga y me pavoneo..minutos de gloria para el tete. Dan la salida y el agua helada, focas por doquier, ninguna boya..y si te rozan los pies ...haces un cambio de ritmo que ni Salnicov en sus mejores tiempos. No hay referencias a donde tienes que llegar así es que nadas "pa lante" y a ver que pasa. La corriente es muy fuerte y casi se nada de lado, al llegar puedes ver unas zapatillas a los lados..que loco pone zapatillas para hacer una transición entre la natación y la bici..cuando la estas haciendo te das cuenta que lo hacen los veteranos y los listos.como yo no estoy en ningún o de estos grupos..pues se hace casi un kilómetro corriendo con el neopreno a media cintura y todo el suelo con piedrecitas ( piensas como es que los gitanillos pueden hacerlo sin las lagrimas que llevo yo en los ojos?) primera transición en 6 minutos...la bici muy dura, montaña rusa, asfalto castigado, así que en las bajadas y para "prudentes" ( o cagados) como yo, bajar a 60 así..pues como que solo una vez... (Natación 2400 metros y la bici pasa poco de los 30, la carrera 13 y pico) pues cuando llegas (por cierto sin drafting, a ver si aprendemos) pues a correr,,. pasas por debajo del Golden Gate Bridge ( el puente rojo delas pelis) y bajas 20 minutos que piensas que eso has de volverlo a subir) y se llega a una playa que se corre mojándote los pies, vas , vuelves y la subida pues por unas escaleras que se sujetan con troncos y sin parte intermedia para apoyar los pies...gemelos como piedras,,y cociéndote a las cuerdas para no caerte para atrás..mas subida y bajada y recta de consolación...se ve que ganó Potts, Docherty, Bennet, Red, Remaly, Thompson...los 10 primeros de copa del mundo, nivelazo..y pensar que mearon en la misma moqueta que un servidor...Mi tiempo de 2h 29 minutos no esta nada mal..de los pros hubiera estado el 34, y de la general el 43 (mira, mi edad)...solo que acabo, miro orgulloso el tiempo, recojo una toalla y me dan la medalla...y un botellín de agua...veo un montaje enorme de comida y al entrar...me piden 5 dólares..no! aquí te lo cobran todo...prefiero irme...a ver los resultados pero no salgo..y vaya, salgo en los descalificados..pero si tengo la medalla!!! pues resulta que me descalifican por no llevar el número del dorsal rotulado en el brazo derecho y en la pierna.. vivir para ver..pero las normas son las normas...o sino que se lo digan a Galindez...y a Cano.

dimarts, 5 de juny del 2007

Triatlo de Mataro 07







PROLEG:

Es una crònica molt llarga, per ser la de casa nostre (i perquè continuo sent tant pesat com sempre) i en la que no comento res de l’aquatlo infantil (el nostre gran èxit d’aquesta temporada), ni de la gent que ha organitzat la triatlo que potser s’ho mereixen mes que no pas dels que han corregut (si no que li diguin al Carles Santiesteve que a sobre d’haver de fer d’escombriaire, gairebe li fan una cara nova), però si s’ha de fer un altre escrit, es fa.

Com podreu comprovar el teclat contiua fallant, i el text ve sense accentuar.

Com que aquest any no he pogut assistir “in situ” a la triatlo fare com els preiodistes, o sigui que el que no sapiga m’ho inventare, i disculpes a aquells que en aquesta crònica no tingueu tant protagonisme, però nomes us he vist a uns pocs i el que m’han explicat es el poc que se, ja us compensare.

CRONICA:

El resum es fa ràpid si mirem la fulla de clasificacions de la fede, el Mataro va arrassar!!, nomes Xavi Llovet va aigualir una mica la festa en emportar-se la victoria absoluta, però els que van poder veure les motos diumenge (ay! no, que jo era l’unic que “treballaba” i tampoc les hauria d’haver vist. Es broma!! a la feina tinc tele), doncs va ser una mica com el que va fer Valentino Rossi. El Xavi es un megacrak que mica a mica va a menys, però continua sent un superclasse i s’ha d’estar molt fi per guanyar-lo. I precisament aixo es el que en qualsevol moment algu del nostre equip fara.

A l’aigua gairebe es va acomplir el guio previst: per davant els de sempre, i per darrere tambe; incloent-hi una bona raccio de galetes que sembla que la gent va anar repartint. I aixo que a la bossa de regals ja n’hi havia, no feia falta repartir-les al començament. Dels nostres, sota el meu critèri va punxar una mica el Ferran que tal i com entrena jo pensava que sortiria al davant, pero ja se sap a ell tot li agrada a pelo i te fobia al latex, i sota el seu critèri l’Isra tambe diu que no va nedar be.

Arribem a la primera transicio, i el Bernat mes que una transicio va fer un numero entre transformisme i escapisme, li podem dir el “Gran Jodoni” (como me jode no saber hacerlo asi de bien i rapido), i darrera seu corrent per la sorra allo semblava la etapa pròleg de la PIRENA, tots corrent com putos gossos amb la llengua fora per la sorreta de la platja. Va sortir el primer gurp on ja es va definir el quartet guanyador, i darrera l’altre cursa, la de la resta de participants.

Agafem les bicicletes, i per davant el primer grup tots donant-se relleus sense escaquejar-se per a res cap d’ells, i aquí es on el David Royo va mostrar la seva honestedat, ja que molts en el seu cas s’haguessin amagat al darrera reservant forces per a la cursa a peu, pero ell va currar tant com els altres tres. Per darrera el Pibe, el Lluis i el Ferran van inentar iniciar la persecucio, pero els de davant no van permetre-ho, i mes enrrera feien el mateix el Joanet, el Toni Noe, el Mossen, l’Enric, i les nenes que no m’oblido d’elles, pero segueixo la màxima de que el millor cap el final.

Curiositats d’aquest segment: El Santi i el David gairebe van trigar mitja volta a poder-se colocar les sabatilles, i just va coincidir quan se les van colocar amb el moment en que l’Enric Subinya sortia de l’aigua on em penso que va parar a agafar uns calamars i unes gambetes per l’arrosset que despres la dona li va preparar per dinar. Les mitjanes de velocitat feien por. “MORTADELO MORAGAS” es va colocar la dirferssa de BEN HUR, i va disputar una lluita amb algun ciclista que recordava l’escena de lluita de quàdrigues. Si no em creieu li podeu preguntar al Llobet, que despres ja no se li va apropar mes en bici, i va correr tant per por a que el Bernat el fotes escullera avall en un dels seus “cos a cos”. Per altre banda podem donar gràcies que a les rodalies del circuit el Pibe no va veure cap tia bona, no sabem si per que no n’hi havia o per la velocitat que portava; perquè ara es dedica a interrompre les seves rutes ciclistes per recolectar tarjetes de visita, de fet em penso que no ho va fer perquè havia de dissimular davant els seus familiars que el van venir a veure, si no mes d’una dominguera no hagues arribat a la platja.

Cursa a peu: Baixen tots juntets, i el tram final va colocar a cadascu al seu lloc. Xavi Llobet s’escapa una mica sobre la resta, i quan te uns quants metres de ventatge es dedica administrar la diferencia no sense esforç perquè els del darrera coixos no son; el mateix va fer el Santi amb la seva segona posicio, i el Bernat tirant-li l’alè al clatell va entrar pocs segons despres consolidant la tercera plaça a la que s’ha abonat aquest any. L’Isra va fer una cursa a peu molt forta evitant que el David es pogues relaxar tambe, i a jutjar per l’aspecte amb que corria segurament va ser en aquest segment on va veure al passar pel costat de la platja a alguna noia que li va agradar, ja que treia mes espuma per la boca que el gos de la peli Bethoven. El Lluis molt be amb un pique impressionant amb els altres dos ocupants del podi de veterans els quals van entrar junts separats per 15 segons tots tres. Ferran i Joan i Enric en aquest sector de puta mare sobretot si tenim en compte que les cames dels que estan preparant l’Ironman ja pesen mes que la dels altes que no portem tanta tralla al cos. I el bon Mossen al seu ritme disfrutant mes de l’ambient i la gent que l’animaven que no pas del patiment del qual mica a mica comença a disfrutar, tots acabem trovant en l’esport una part del massoca que portem dins (Com diria Calicoelectronico: “Dame!!, Dame!!, Dame en el culete!!”).

Les reines de la casa: Mencio especial per la Neus, no es que estes gran, va estar immensa, es va currar una triatlo al capdavant desde el mateix moment de la sortida, i va ser un monòleg en solitari en el que en cap moment no va punxar el ritme. Va fer una bicicleta amb una mitjana d’aproximadament 35km/h ella sola, a lo campeon, ampliant les diferencies que ja havia tret a les altres en el sector d’aigua (una tàctica de carrera que ha plagiat a la Mònica), i que ha sortit rodona. I molts tios li poden donar les gràcies dels seus parcials de bici ja que la seva roda va ser referència per a molts (els qui li van poder aguantar es clar!!). Una cursa a peu mes que digne, i amb el plus de que el turmell encara no està be, que a pesar de que no li va causar grans molèsties, no es menys veritat que tambe ha estat aquest turmell el que li ha impedit fer uns bons entrenaments d’aquesta disciplina. Al final del global de la cursa nomes la van guanyar els primers de la general masculina, els elite. I per acabar d’arrodonir la jornada, a la pagina de la fede han penjat una foto (crec que es just homenatge que ella sigui la protagonista d’aquesta foto) que està molt guapa, per mi de les imatges del mes es la tercera, per darrera del poster central de la revista MAN, i el d’una altre revista mes dificil de torbar. Ella i el Bernat ja han solventat el regal de bodes a la que havien d’assistir (tots dos s’han emportat un pessic), i el Bernat si segueix aixi aviat es podrà comprar un smoking per ampliar la coleccio de disfresses de “Mortadelo Moragas”, i anar a els casaments i la nit dels premis de la fede amb aquest.

De la Sara, nomes puc comentar el que llegeixo a la classificacio de la fede, ja que fa molt de temps que no la veig, se que ultimament estava nedant molt be, i poca cosa mes. Va fer molt bon paper a la classificacio quedant just darrera l’Anu, i penso que contribuint molt a una classificacio per equips de la que moralment tambe vem guanyar, ja que tot i que l’Anu no tingui fitxa per nosaltres tots la considerem part del nostre equip.

L’Anu tambe va tenir visita dels de casa seva, i va fer una cursa tipica en ella, bona natacio, una bicicleta que se li atravessa, i una cursa a peu mes que correcte, per acabar en molt bona posicio de la classificacio femenina davant la Sara. Ja sabem que es una nena que s’exigeix molt i que a l’acabar les curses li costa estar contenta amb els resultats que fa, però ja voldria jo fer-ho tan be com ella, i estic convençut que millorara molt amb bici quan a l’equip torni la normalitat, ja propera per la finalitzacio dels cursos, i puguin entrenar juntes mes sovint totes elles, recordem que la Neus, Mònica, Regina ja estan a punt de reincorporar-se a la rutina d’entrenos d’equip, i aixo suma. Enhorabona.

L’Anna tambe ho va fer molt be, tenint en compte que es el cul d’en Jaumet que ha de treure 26 hores al dia per poder fer tot el que fa, va estar molt be la cursa despres d’un primer sector que ja li va condicionar el resultat final. S’ha de tenir en compte que tambe està preparant la prova reina, i s’està en una fase de la temporada on la frescura de forces no es la protagonista. Ets com una formigueta, i si mirem les classificacions de començament de temporada a les d’ara ella va escalant, va fent, i mica a mica es va oblidant de les temporades en les que no ha pogut treballar amb continuitat, segur que el final de temporada serà brillant, i m’hauras de prestar algun punt competicio.

Aixo es tot. Enric espero que l’arrosset estes bo.

BIBLIOGRAFIA:

- El Triatlon y sus formas.

- Mortadelo y Filemon.

- El manual del buen amante (me lo presto Isra).

- Kamasutra (en ell surten uns estiramients que em va ensenyar el Xavi Casal per estirar la part baix de l’esquena, que nedant es carrega molt).

- Revistas varias (totes guarres, fins i tot a Casa y Jardin nomes hi veig vici).

Adeu, i salut a tots.


dijous, 31 de maig del 2007

IronMan Brazil



Hola companys,
Ja estem aquí. Merci per els vostres ànims i felicitacions. Us faré una mini-crònica:
Brasil no és el que sembla. L´hotel estava a una zona residencial amb unes cases molt guapes dels quatre rics del país, però a la que sortiem una mica ens trobàvem amb un país bastant pobre i no gaire maco. Els dies d´abans de l´Ironman els vem passar entrenant una miqueta i descansant, però no es podia pendre el sol perquè fotia força fred. Tampoc es podia anar molt en bici perquè els cotxes, busos i camions et putegen tot el que poden.
El dia de la cursa va començar amb núvols i el vent en calma. La sortida de la natació com sempre, hòsties per tot arreu i marica l´últim. A la part més llunyana de la platja hi havia una mica d´ones però res greu. Al final va ser una mica més llarga dels 3800 oficials i vaig acabar en 1h15´. Transició força llarga i em poso l´hermilla i els "manguitos", que fot fred.
El principi de la bici com sempre a l´Ironman, adelantant grupets per on podia i agafant ritme. La carretera no era gaire ample ni bona, i tenies que estar força atent perquè et trobaves algún forat a on t´hi podies deixar les rodes. Ademés van posar uns cons i el cotxes podien passar per la dreta. Als dos km vaig passar a l´Albert, un triatleta del Sallent que venia amb nosaltres. Es feien 2 voltes amb varis "bucles", amb 6 pujadetes que es podien fer amb el plat la majoria. La resta força pla, però no era un circuit ràpid per l´asfalt i perquè el vent va tocar bastant els nassos. Vaig agafar un bon ritme i passava a força gent, sobretot a les pujades. Però al km 80 em vaig trobar un grupet d´uns 10 triatletes. Vaig mirar de passar-lo per l´esquerra, però era molt perillós perquè venien ciclistes de cara, vaig mirar endarrera i al veure que no venia cap cotxe els vaig passar per la dreta. I quan ja els havia passat a tots em ve un àrbit, m´ensenya una tarja i em fa parar una estona al costat de la carretera. Li pregunto perquè m´ha parat a mi i no al grupet, i si la tarja em penalitza amb temps al final, però el molt fill de puta només em va somriure i no em va dir res. Torno a agafar el ritme i al cap d´uns km torno a passar al grupet per l´esquerra dient-lis de tot menys guapos. Vaig preguntar a varis triatletes si sabien com anaven les penalitzacions, però ningú sabia res. Intento oblidar-me del tema i segueixo pedalant i avançant. Arribo de la bici amb 5h14´ i la sorpresa em va venir quan els àrbits em van dir que tenia que estar parat sense fer res 5 minuts. Quina putada.
Vaig sortir a correr amb 6h43´: molt difícil baixar de 10h que era l´objectiu. Vaig decidir correr per sensacions sense mirar gaire el crono. Al començar la marató vaig passar al Manu, un xaval de Tenerife del nostre grup. La marató era una volta de 21km i dues de 10. A la de 21 hi havia unes pujadetes d´anada i tornada que la majoria les feien caminant i les de 10 eren planes. Al km 14 vaig passar al gallec i vaig continuar a un ritme còmode sense parar als avituallaments. Però al km 21 van començar a faltar les forces i va aparèixer el gallec que havia estat 7 km darrera meu sense dir res. Vem fer uns 10 km junts i vaig anar recuperant les forces fins al 31; a partir d´aquí vaig anar incrementant el ritme, el gallec es va quedar, va sortir el sol i vaig acabar anant bastant ràpid, fent la marató en 3h32´ i en 10h16´ l´Ironman.
Al Cano no el vaig veure en tota la cursa però "chapeau" com sempre i ha tornat amb la plaça per Hawaii.
Bé, ja en tinc un altre al sac i baixar de 10h us ho deixo per alguns dels que aneu a Austria.
Ens veiem,
David

divendres, 25 de maig del 2007

Campionat D'Espanya Universitari



Bueno, aquí va la crònica:

Ahir, la Neus i jo vam fer una inspecció al terreny que ens trobarem al mes de setembre al C. Espanya... buf, no sé si hagués estat millor no saber-ho...

Natació al Embalse de Giribaile (Jaén), que a causa de les plujes de la setmana, el nivell de l'aigua pujava per moments. Vaja, que hi havia bicis que casi surten nedant. L'aigua, molt calenta, pero inexplicablement, neopreno permès. Sense tenir temps per escalfar, MOOOOC!! a nedar... La Neus i jo anem tirant mano a mano, i sortim amb Aida Valiño (jo sense gaire bones sensacions). Agafem la bici, i toca pujar una rampa d'uns 700m, que deu ni do. Un tram de 500m per damunt la presa, i apartir d'allà, tres voltes de 6 Km amb 3 pujades a cada volta. Un asfalt dolentíssim, amb pedres, sorra i forats. La Neus s'ho va pendre amb calma i anava una mica més enrera, i jo vaig trigar dues rampes per despenjar-me... (malament !!!!) Vaja, que les dues ens currem casi tota la bici soles . Comença la cursa a peu, jo baixo a 40seg del primer grup i intento no pensar amb el mal que em fan les cames, a veure si almenys no les perdo de vista!!!! El recorregut, tot plà per damunt la presa i per un pont penjant, era impressionant en quant a la vista, tot i que córrer a tanta alçada amb l'embalse allá baix, donava una mica de yuyu. A mi personalment la cursa a peu em vaig trobar bé (19'10'' oeoeo), pero la cara de la Neus, pobre, era de patiment més que de cansament. Amb un parell de nassos va acabar la cursa tot i estar amb el peu encara fotut. Al final, jo vaig quedar la 9, penso que no està malament, em van guanyar les que tocava. El podi va ser, Zuriñe Rodriguez, Lara del Valle y Ana Lopez

La carrera masculina, penso que sense massa nivell, només estava Samer Ali Saad, pero un problema mecánic a la bici, el va deixar en la 12 posició, així que em penso que va guanyar un tal Daniel Rodriguez i després Gilberto Carlos ?¿¿?.

Pel que fa a la organització, molt bona, tot i les dificultats que suposa tenir dos boxes amb molt d'ambient.

Doncs això és tor, el circuit del d'Espanya diuen que será molt més dur..... així que ja ens podem espavilar a fer pujades.

Apa, molta sort a tots i fins aviat !!!!

Classificatoris de Cullera i San Pedro


El cap de setmana Impressionant, no tinc gaire cosa mes a dir... Bueno si.

Aclariment: No penseu que no m'enrecordo de posar els accents tancats, aquest collons de teclat ja comença a fallar, i aquesta tecla ha petat (hem sembla que la culpa es d'en Mario Bros, ja que es la que s'ha de polsar per fer-lo saltar).

Mònica, fas por!! Nena quina temporadeta t'estas marcant, es veu que els productes de la Huerta del Segura t'estan sentant d'allo mes be, un començament de temporada farcidet de competis (cosa que dona idea de que tornes a tenir moltes ganes), i uns resultats impressionants; per no comentar lo guapa que estas, es clar!!!

Santi, en la teva linia. Tu ja no em sorprens gaire, però lo teu no deixa de tenir molt de mèrit.

La resta de puta mare: X. Casal per fi una jornada bona, un temps i una posicio molt bones (es veu que tenia pressa per acabar la cursa el mes aviat possible, no?).
Lluis dissabte van fer la peli del Paco Martinez Soria ESTOY ECHO UN CHAVAL a cine de barrio, i va ser premonitòri.
Jordi Serra, si girant-se't la cursa a peu ho vas fer aixi de be, quan en surti la competi rodona...
Joanet, veig que no t'ha afectat tant el paron de dos setmanetes, i ets tota una garantia; apretant a la gent de la lliga de clubs perque no es relaxin, a veures si al final pots anar al C.E., seria molt maco que entressis a meta amb el teu xurumbele en braços ja (per cert si la Silvieta fa la cronica de la carrera, que li posi una mica de tomàquet i no sigui tant formaleta, aixi son mes divertides i la gent de l'equip te moltes tragaderes i no li retreuran res. Un petonas per ella).
Manel, tu que??... tots sabem que el mirall on et mires es el Santi, pero recorda que tambe pots mirar-te en el del Cano, Bernat,...Entrena una mica cabronas!!!, ja ho diuen que DIOS DA PAN A QUIEN NO TIENE DIENTES (es bona aquesta eh!!).
Xevi molt be, suma i sigue, objectiu complert i ara anar cap a la llarga distància, anar cremant etapes i anar guanyant en motivacio, que em penso que ultimament anavem una mica escassos d'aixo. Anu que bien nos estas haciendo (si quieres ver que no hablo por hablar, creo que conservo el mail que Cano mando a final de temporada con las assistencias a los entrenos de la gente del equipo).
F. Sans, molt be, i tranquil que en quatre dies tots a nedar sense el puto condo negre, tu i jo ja sabem que les gomes es van inventar per fer-les servir en altres circumstàncies i no pas per nedar; de fet tu ho saps millor que jo: que ultimament gastes mes latex tu que la fabrica Quintana Roo.
Ricard, tu no pateixis, no tots els dies poden sortir les coses com a l'Ironcat, i estic convençut que estaras amb nosaltres a Jaen, a Lanzarote et classificaras i no perque hi hagi una baixa inscripcio, Tens a les teves cames la classificacio de sobres, no en dubtis, i no et mengis el tarro.
Mira el canto bo: tens mes experiencia, i tres punts competi, tot i que tu vas sobrat de punts.

Apa s'acabo, que estic a punt de carregar-me una altre tecla (la de passar pàgina als PPS guarros que tant m'agraden), i escriure sense accents es factible, però escriure sense vocals es mes fotut!!!.

Apa, salut!!