Triatlo Manresa

Aquí teniu una crònica que mai no hauria d’haver escrit jo, però…

Al desplaçament cap a Manresa tot el cami anava plovisquejant, i per darrera Montserrat es veia un cel força enuvolat. Total que en arribar a Manresa plovia una mica, però res que fes temer la suspensio de la prova.

Al cap d’una estoneta va arribar el David (El Vilana) al circuit, tambe amb molt temps d’antelacio, cosa que al final va ser un encert, ja que tant bon punt van obrir boxes, (allò cantava una mica: tots els del Manresa fent cua per entrar-hi) nosaltres tambe vem ser dels primers, els jutjes ens indiquen que disposicio lliure dels calaixos, que passessim del numero de dorsal. Al final vem deixar les nostres bicis juntetes bastant aprop de la sortida de la primera transicio.

Per cert la bici del David, la Giant, amb un gruix de pols de 0.5cm. i indicant-li que ja havia arribat als 17.000km; jo no se si aquesta bici li reclamava la revisio dels 17mil (com els cotxes), si volia una jubilacio anticipada, o tansols reclamava el pastis per celebrar-ho, però fins i tot el David es va quedar flipant amb aquesta dada.

El David estava esperant al Manu per completar l’equip, i quan va assaventar-se que aquest s’estava fotent la vidorra a Lanzarote, va pensar que quina putada, que ell nomes li va dir al Cano que l’apuntes per puntuar per equips, no per ser l’equip; però ja era allà o sigui que a cumplir (Aixo si, tots dos presentarem una alegacio a la comisio a veure si rasquem inscripcio gràtis per la propera cursa, no va ser culpa nostre no completar l’equip, i si no que s’ens reparteixin entre el David i jo els 3 punts competi que el Manu va sumar a Lanzarote, que aquest havent-se classificat pels d’Espanya i havent disfrutat del que ha disfrutat ja en te mes que de sobres).

Un cop instalats, encara quedava mes d’una hora per començar a patir (fisicament perquè jo ja estava atacat dels nervis), vem escalfar una mica.

Hora de la veritat: Ens dirigim a la zona de sortida, i ja veiem que aquell dia hi haurà bastantes bofetades; mes de 300 inscrits per fotres a nedar en aquell bassal de merda i amb 4 boies = a osties gràtis si tens sort i no tragues aigua, perquè si no pel mateix preu pallissa i Tifus.

Primer es tiren les noies, i els jutges els diuen que com que hi ha tant mascle i serà dificil impedir-ho, que les autoritzen per agafar roda dels nois. Cinc minuts despres ens tirem a dintre l’aigua naltros, i jo que ja començo a agafar experiència, aquest any passo dels jutges (com tants d’altres), i un cop a l’aigua començo a nedar; els jutges en veure el que passa sempre es veuen obligats a donar la sortida i aquest cop no m’agafen l’ultim del grup (tampoc el primer no us penseu). Com sempre el David encara es mes veterano que jo (Aquí es on posare el refrany del dia: A gat vell, no li diguis mixo), i ell es va presentar amb el body vell; jo amb el nou d’estreno en aquella aigua fètida que quan em vaig treure el tritraje fotia allò una pudor a merda d’oca que no vegis, i quan a casa el vaig rentar (a mà, aigua freda i amb un sabo neutre) l’aigua sortia negre i vaig haver de canviar-la dues vegades. Jo vaig optar per nedar per la part interior del bassal, i crec que no em va anar malament del tot, el David en la seva linia.

Sector bici: No feia gaire vent, que ja es una gran noticia a Manresa. On jo era, es va fer un grupet on hi havia 4 que tiravem, perquè davant veiem grups i possibilitats d’anar-los enxampant, l’anada la vem fer molt fort i passant a molta gent; be mes ben dit agafant a molta gent, que s’anaven colocant a roda i aprofitant-se del nostre treball (suposo que aquest any estic anant be amb bici, perquè començo a posicionar-me a favor dels que son contràris al drafting, però fins que no faci mes llarga distància i ho provi no ho puc assegurar). A l’arribada al poligon on es feia la mitja volta vaig veure el cap de cursa on anaven el Llobet i el Godoy destacats, i darrera en solitari la N. Padrissa esforçant-se però treient-los una vida a les altres ties. D’homes, a darrera ja un grup mes gran amb el Richard Calle i una mica els de sempre. A la tornada ja en el grup es va fer mes el gos i tothom guardant una mica per la cursa a peu, total que vaig arribar al boxes amb un grup d’uns 35 triatletes aproximadament. Al David no el vaig veure, però suposo que va fer una bona bici, on s’ho va haver de currar ell, perquè despres a la cursa a peu vaig veure’l i no anava mal posicionat.

Cursa a peu: El David va continuar la seva remuntada, i no va parar d’anar passant gent des de que va sortir de l’aigua fins a arribar a meta on va acabar el 105 aproximadament, i a mi em va retallar força troç a la cursa a peu. En el meu cas, contradiccio de sensacions: per una banda va ser una mica frustrant veure com gairebe tots els que van baixar amb mi de la bici, corrent em treien molta diferència (aquest cop em van passar durant els 5km, masses triatletes.!!! Del meu grup de bici els que millor van correr van arribar a meta en la posicio 35, 36, i 40, i jo vaig arribar el 85 perque us feu una idea de com vaig anar), i per l’altre banda content perquè despres d’un mes amb molesties al soleo, aquest cop no en vaig tenir. He arribat a la conclusio de perquè no em va fer mal, he mirat en un atlas d’anatomia animal i els cucs no tenen soleo, i com que jo em vaig arrossgar com un puto cuc, per aixo no em va fer mal.

Pel que fa als masquis, a mi em van doblar el Godoy, i el Llobet em va passar quan ell ja entrava a meta, bastant mes tard que el Godoy que al final li deuria treure al Llobet sobre 300 metres de diferència. Jo si no recordo malament a la meva unica participacio a Manresa fa dos anys em van doblar els 15 primers de la cursa, o sigui que sembla que algo hem millorat.

Al final tots dos acabats (tant la cursa com nosaltres), i un cop recuperat l’alè, esperant l’arribada a meta del Manu, però quan es va fer fosc i no arribava vem decidir tornar a casa com a minim amb els 2PC.

El bressol del triatlo: Va ser molt gratificant veure que a la triatlo infantil, s’hi va inscriure un nano del C.N. Mataro que despres de l’experiència de casa s’hi ha enganxat. Per cert es diu Pol, es fill d’en “Jotes” que es un habitual a les classes d’spining d’en Cano. Aquest nano va sortir de l’aigua en mig del grup, i despres d’una primera transicio espantosa, va agafar la bici el penultim, va fer un sector de bici espectacular remuntant fins a la setena posicio, i a la cursa a peu encara va poder passar-ne a dos mes, i va entrar en un esprint brutal per intentar doblegar al que va acabar en cuarta posicio, però no va poder ser i va quedar en una molt bona cinquena posicio. Jo em vaig quedar, una hora i mitja despres de la nostra cursa, a animar-lo i felicitar-lo perquè s’ho mereixia. Crec que hauriem de fer difusio del que va fer aquest xaval (si pot ser al plafo de la nostre seccio on em penso que el pare del Pol tambe hi va fer alguna foto que podriem penjar), i informar als nanos dels llocs on hi hagi mes proves infantils a veure si algu mes l’imita i anem forjant la base del equip de demà. Una nova seccio EL CLUB SUPER-TRI, FIIIIIIUUUUUU!!!!!!