dilluns, 16 de juliol del 2007

IronMan Austria by Antonio S.


4 de la matinada, sona l'alarma del rellotge, comença l'Ironman.
Cares llargues entre la por i els nervis, però a la vegada l'il•lusió de poder disputar una prova d'aquestes i poder acabar-la. Baixem a esmorzar encara que no queda gairebé res, perqupè amb el que em menjat els dies prèvis n’hi hauría per viure un mes sencer.
Cues als lavabos: quan més treguis menys has d'arrosegar.
Arribem als boxes i fem l’última revisió a les bicis i ens assegurem què tot esta en ordre. Començem a enfilar cap a la sortida, ens fem les últimes fotos en els boxes i un tio amb una càmera com un castell ens filma, segur que sortim al video. Ultimes abraçades i desitjos de sort, manquen 5 minuts i cadascú es col•loca allà on pot, a aprtir d'aqui ja només puc parlar per mi.
PUUUUM!!: tret de sortida són les 7'00 hores, començem 2500 tius nedant a l'hora , primera boia als 1800 metres, joder que llarg, fins allà sense cops; al gir, òstia va, òstia ve, total donar i rebre. A l’entrada del canal quan encara manquen 800 metres, altre vegada trompades, però és el que hi ha.
Surto de l’aigua en un temps entre discret i dolent, però no vaig ofegat. Em trobo amb l'Enric i fem la transició junts, 20 km amb ell, ja veia que el seu ritme era més alt i s’en va anar, jo anava més suau. Arrivem a la zona nova de bici, 30 km amb un parell de trampes que no tenem desperdici: rampes dures i fals pla, acabo la primera volta en menys de 3h; bé no ha anat tant malament, ja veia venir què a la segona volta s’em faria molt llarga. Veig en Xevi parat i baixat de la bici, no entenia que l'hi havia passat.
Segona volta en 3h21’, i ja em preguntavaa al km 150 què llarga es faria la marató, i més amb la calor que feia.
Arribo a boxes i m'ho prenc amb la calma, 6 minuts de transició. Surto a còrrer i òstia peró si puc córrer, però clar, aixó va durar 5 km i ja eren aquí els primers avisos, les primeres rampes, i au! a caminar; què dur s’em va fer, venga neg! Xino-xano què s’ha d’acabar. Tota la marató amb l'ansietat i la necesitat de beure, a vegades sense què fós necessàri. Caminaba i corria, i així durant més de 5 llargues hores: Caminar i correr, caminar i correr, el públic una passada!! Els acompanyants, què he de dir què sense ells i la resta de companys què competien hagués estat impossible acabar. Només pensava en el moment de l'arribada, que faria, pensava en les meves filles. Jo que sé, tens molt i molt temps per pensar i són moltes coses les què et passen pel cap, però en cap moment el de retirar-me.
Els últims km corrent millor què al començament, suposo que perqué la calor ja afluixava i pel fet què ja acabava i ho veia més a proa. Em quedaven 2 km vaig veure a la "FAMILY" (la carnal) a dalt d'un pont, i en Cano cridant MIRALO! MIRALO!, jo era l'últim; del grup, ja havien passat tots. Em vam esperar, quina il•lusió més gran que em va fer. Es van esperar a què passés per donar-me suport, i en Cano corrent al meu costat ,
Cridant-me VENGA! VENGA!, TE ESPERO EN LA META per fer-te una foto, després de 13 hores, les sensacions són molt, pero què molt especials, i més quan s’ha patit tant.

L'entrada a meta espectacular! Com any rere any, plena de gent a bassar: Les grades plenes, tothom cridant, l’speacker dient el teu nom, no sé, és algo que us puc explicar però no ho apreciareu fins que no ho vivencieu. Creues la meta i crides d'alegria. Allà m’estava esperant en Casero, en Cano, l'Anna, …, encaixada de mans i una forta abraçada. No sé, tens sensacions que no puc descriure, et penjan la medalla de FINISHER, i encara que sigui la 8ª medalla em van venir una pila de sensacions i em vaig desmoronar una mica, (quien ha dicho que los hombres no lloran), em va sortir de dintre. En Cano em va animar i després tots quatre al cotxet que ens va portat a la carpa dels triatletas, que per cert semblava un cementiri. Acte seguit: dutxa i jacuzzi, recollida de samarreta i material i cap l'aberg, tots a sopar menys jo, què tenia febre i no m'entrava res. Ja en tinc 8 al sarró, i ja penso en la 9ª, una vegada més
UNA EXPèRIENCIA INOBLIDABLE.

És L'AVENTURA DE L’IRONMAN.

De la tornada en avió millor no parlar-ne.
M’agradaria donar les gràcies a: FERRAN R, ENRIC, JOSE LUIS, FERRAN S, SERGI, XEVI, TONI, JOAN, CARLOS, ANNA, OSCAR, BIN LI, BISTEC, I A TOTA L’EXPEDICIÓ D'ACOMPANYANTS: SÍLVIA, HELENA, CAROL, ISABEL, I ELS INCREIBLES AMICS D'EN FERRAN, i fins i tot al petit BIEL, a la meva dona i les meves filles per animar-me i fer-me costat durant aquests dies.

IRONMAN AUSTRIA 2007 by Enric S.


(8/7/07)



Altre vegada un Ironman, i ja en van cinc!. Després de debutar a Lanzarote el 1999, repetint el 2001, vam anar a Frankfurt el 2003, i Klagenfurt (Austria) el 2005, on hem tornat a repetir enguany. Sempre els he fet amb els companys de l’equip del Centre Natació Mataró, i aquest any erem 13 els que hi participàvem. Jo de fet em vaig marcar de fer-ho bianualment, doncs un any de descans, tant físic com psíquic, és necesari.
La proba es planifica amb molt de temps. De fet a mitjans de juliol de l’any passat ja vam fer la inscripció, que va tancar poc després amb 2500 inscrits (enguany han tancat la inscripció 19 hores després d’obrir, també en el límit dels 2500 atletes). Un cop feta la inscripció vam buscar l’allotjament, aquesta vegada en l’alberg de joventut de la zona universitària, i finalment el desplaçament. Fa dos anys vam anar en furgonetes, però els 1500 kms són molt pesats. Per això, atenent que Klagenfurt té un petit aeroport, vam buscar d’anar en avió, i mercès a Austrian Airlines, amb escala a Viena, vam adquirir els bitllets.
La sortida cap a Klagenfurt fou el dijous al matí, arribant allà al migdia. Les bicis, com que no cabien en el petit avió d’hèlices que ens portava des de Viena, van arribar a la nit amb camió. El dijous ens vam limitar a fer poc menys de 10 kms. corrent pel circuït del diumenge. L’endemà, divendres, vam fer els primers 25 kms del circuït de bici i vam recular, total 50 kms. Allà el Cano es va adonar que no podria córrer l’endemà (tot una pena, però s’ha de refer per Hawaii). Ja a la tarda vam anar a la zona de boxes, que és impressionant, a buscar els dorsals, i a partir de les 19h. a la Pasta Party que ofereix l’organització als esportistes. Tenen un muntatge brutal; una fira amb moltíssimes botigues esportives, restaurants, grans carpes per fer brífing i actes de l’organització, etc. Dissabte al matí ens ho vam prendre amb calma, i a primera hora de la tarda vam portar les bicis a boxes i vam deixar la bossa amb el material de bicicleta i la bossa amb el material de la cursa a peu que calia per la cursa. Ja quedava poc. Com sempre, en el sopar de dissabte, es va fer la Megaporra, on en total es guanyarien 60€.
La nit de dissabte és molt histèrica. A mi em passa sempre abans d’un Ironman. Per molt que vagis al llit a les 22h., no hi ha manera de dormir pels nervis. Així vas fent voltes al llit veient passar les hores. No vaig ser l’únic de l’habitació que estava així, i finalment cap a les 01h. vaig tancar els ulls. La pena és que el despertador va sonar a les 04:15h., nomès 3 hores de són!. Un petit esmorzar, ja que a aquella hora no entra res, i a fer camí cap als boxes, que per sort estaven a 1 km de l’alberg. Fins a les 06h. deixaven entrar per comprovar les bicicletes i per posar quelcom més a les bosses. Aleshores ve el moment de posar-se el neoprè, i entregar la darrera bossa, que és la roba de carrer que et donen al finalitzar la cursa. Anem fent camí cap al llac, que és una impressionant bassa de 20 kms de llarg per entre 3 i 5 kms d’ampla. Els nervis estan a tope, i ens anàvem posicionant a pet d’ones, esperant les 7h. per donar la sortida. L’ambient brutal, amb cinc helicòpters volant pel damunt del llac, filmant imatges. Per un instant et sents important.
La majoria de l’equip ens vam posicionar a l’esquerra de tot, ja que ens van comentar que era la millor zona per no rebre cops. De cop, a les 7h. menys 2 minuts, ens aixequen la cinta perquè anem entrant a l’aigua. Ens pensem que hem d’anar fins unes banderoles penjades que estan a uns 50 metres de la riba, però en arribar a allà, xino xano, fent braça, veig que la gent no para, i jo segueixo una mica. De cop m’adono que alló ja no hi ha qui ho aturi, i decideixo començar a nedar de valent. La natació està configurada en una llarga recta de 1400 mts, per fer un gir a l’esquerra de 450 mts, i aleshores tornar cap a la riba durant uns 1100 mts més, per entrar finalment en un canal que recorrem durant 850 mts més. La recta la faig molt bé, sense aglomeracions, per l’esquerra del circuït. En arribar al gir, hi ha una gran boia blava i vermella que hem de passar per la dreta, punt on hi ha les típiques aglomeracions. El mateix passa en la següent boia, però torno a nedar amb tranquilitat tot buscant l’entrada del canal. Allà començo a adonar-me que quan hi entri, tenint en compte que només té 10 mts d’ampla, anirem com a sardines. Efectivament en el canal rebo els primers cops, i l’aigua està molt tèrbola per la poca fondària (1 mt), però compensa amb la gran quantitat de gent que veus a la riba i que t’anima moltíssim. Finalment veig el final, i en arribar-hi pugem una forta rampa per sortir de l’aigua. Miro el crono que hi ha i veig 1h 16’, temps raonable pel meu nivell, i que acostumo a fer-ho en la majoria d’Ironmans. En Cano, que ens esperava allà, em comenta que l’Antonio no ha sortit (era el meu teòric rival, o almenys això deia ell). Almennys no he sortit l’últim!!!.
Ràpidament agafo la bossa de ciclisme, em despullo, i em poso el culotte i el maillot, cas, sabatilles, guants i a buscar la bici. Ara comença la part més llarga de l’Ironman, però no la més dura. Són dues voltes de 90 kms cada una, amb moltíssim públic a tot arreu que anima com si fos el Tour. L’inici, vorejant el llac, es fa ràpid, entre 35 i 40 km/honor de, amb l’Antonio al meu costat (que cabró!). A l’acabar el llac (em giro i per sort l’Antonio ja s’ha quedat), però, comencen les pujades i baixades, per bé que no gaire llargues. El terreny es força trencacames, però tenim a favor que el vent no bufa gens. Cap al km. 30 tenim la primera gran rampa, 1 km aproximadament al 10%, on passo a l’Anna que va molt bé. Jo vaig molt més bé en pujades, on passo molta gent, per bé que en el pla els europeus tiren molt i em tornen a passar. En el km. 65 hi ha la gran rampa, també del 10% amb un petit descans però d’1,5 kms. A partir d’allà amb tendència a baixar, tot i que amb tobogans, arribem a meta per fer la primera volta. Vaig força bé, amb una mitjana de 32,5 km/h, però encara queda una volta. A l’iniciar la segona volta busco la primera rampeta ja que en Cano ha dit que seria allí. Efectivament el veig, i la sorpresa és que també hi ha el Xevi, que em diu que no s’ha trobat bé. Una pena!. Aquesta volta es fa més dura, i noto que no corro tant, tot i que en les rampes continuo avançant gent. A partir del km 130 comença a aixecar-se una mica el vent, que barrejat amb el fort sol que cau, fa més penosa la cursa. Al passar per segon cop per la rampa més forta, veig el iaio (Toni Noè). Ja era hora!. El passo fent-me el xulo i al cap de poc trobo al Sergi, que també l’avanço. Començo a notar que els quàdriceps em peten. Baixo una mica el ritme fins a la meta, per no carregar-los més. Finalment acabo el parcial en 5h 35’, amb una mitjana de 31,7 km/h.
Com abans, em trec la roba de bici, i em poso els pantalons i el top per sortir a córrer, juntament amb la gorra. Surto a córrer quan el crono total marca 7h. 04’. Això vol dir que per baixar de les 11h, que és el meu propòsit, haig de fer la marató com a molt en 3h 55’. Els primers 2 kms són d’adaptació, i començo a marcar un ritme proper als 5’ per km. Amb això calculo fer la primera mitja marató en 1h 50’. Em creuo amb el Joan i el Casero, que van junts cap al km 12, després ve el Ferran Sans, que me’l trobo caminant, en Buenafuente, i a prop el Sebas (que bé que va el cabró). Els plans es compleixen els primers 15 kms, però la forta calor que ens obliga a avituallar-nos molt i a llançar-nos aigua per sobre em passen factura. Al tornar de Klagenfurt vull prendre mesura d’on tinc els perseguidors; el Sergi a 8’, el Toni a 20’, i l’Antonio, ¿on és?. Passo la meitat en 1h 55’. Començo la segona volta sabent que no tinc més de 2h, i intento possar-me les piles. Fins al 25 tot va bé, però a partir d’allí el dolor de cames és molt fort. En el meu km 31 em creuo amb el Joan, que ja acaba, i l’animo molt perquè veig que per molt poc pot baixar de 9h. Per sort han crescut núbols, i el sol a voltes no pica, fet que alleugereix la carrera. Tot i això, alentint el ritme, vaig tirant fins al km 35, on em veig obligat a caminar una mica per culpa de les rampes als bessons i als cuàdriceps. Això em fa perdre temps, i veig que no podré fer l’objectiu. Quan passo pel km. 38 queden 20’ per les 11h. En un intent desesperat, m’aboco a apretar a córrer per dessota dels 5’ el km per aconseguir-ho. No em digueu com, però malgrat el mal de cames aconsegueixo agafar la velocitat que necessito. Es evident que el cap mana per sobre del físic. No em puc aturar per avituallar-me més, i poc a poc passen els kms. En arribar al 41 veig que tinc 7 minuts per fer els últims 1,2 kms, objectiu molt assolible. Aquell km es fa molt llarg, i començo a notar que no hi veig tant bé, que començo a marejar-me. El desig d’arribar per dessota de les 11h és molt gran, i reduint una mica el ritme arribo a la recta final, on hi ha les grades plenes de gent que animava i el crono, que marcava poc més de 11h 58’. He fet la marató en 3h 54’. Passo per dessota, aconseguint l’objectiu, i aixecant rabiosament els braços al cel. Em posen la medalla i noto que no m’aguanto dret. Ràpidament m’agafen entre dos o tres, i començo a no veure res, fins que caic al terra, on ràpidament em posen en una camilla. Tot i que no perdo el coneixement, de cop i volta em veig en la tenda infermeria amb un goteix a la vena de magnesi. Mica en mica em recupero, i aleshores el goteix és de glucosa. Això reanima molt, i començo a tornar a estar en aquest món. Quan em treuen el goteix, ja recuperat, vaig mica en mica a buscar el diploma i a menjar una mica.
Per cert, pregunteu a la majoria de l’equip com va ser el vol en el petit avió de Klagenfurt a Viena.
Sens dubte aquest ha estat el meu Ironman més dur, i el que m’ha portat més al límit. Tot i això, la satisfacció de l’arribada ho paga tot. Ara no vull pensar en una propera proba. Jo sempre m’he marcat fer-ho cada dos anys. L’estiu vinent serà el moment de decidir si segueixo amb aquesta tradició, o bé dono per finalitzada la meva etapa d’Ironman.

dijous, 12 de juliol del 2007

A la segona va la vençuda


La tercera prova del calendari de Triatló Infantil es va celebrar a la Seu d’Urgell dins les activitats de la Grifone Mountain La Seu Festival. Novament en Pol, animat, s’hi va apuntar juntament amb una vintena d’altres triatletes infantils.



La part de natació, 100 metres per les aigües gens transparentes del canal Olímpic, la va fer ràpidament i sortint ja en primera posició. La primera transició, al contrari que a Manresa, la molt ràpid i sense entrebancs. Durant la part de ciclisme, 1600 metres a l’entorn del recinte del Canal va continuar en primera posició. A la tercera transició, novament de forma ràpida i perfecta, fa ser per iniciar els 1000 metres de cursa a peu. En aquest darrer tram va aconseguir distanciar-se definitivament del segon classificat, entrant en primera posició al meta. Felicitats i ànims Pol.

Tant de bo altres nois i noies s’animin a participar-hi.

dimarts, 10 de juliol del 2007

Copa del Rey Pulpi '07

En Masculí:
Abans que res, felicitar a tota l'expedició de l'IM Austria per els seus resultats (sobretot als debutants), i gràcies en Cano i la Laia (una de tantes amiguetes del Ferran) que vàren mantenir-nos informats de com s'anava desenvolupant la prova.

També, felicitar a les femines, que ho varen fer molt millor que nosaltres,
6 enes. Que em perdonin si no escric res d'elles, millor que alguna que ho va viure "in situ" escrigui també quatre línies.

Al tema: la Copa del Rei, competició a la que no havia anat mai i ara me'n penedeixo. Es un format de competició molt diferent i, contrariament al que pensava, espectacular. Una vegada més, el municipi de Pulpi va demostrar que està molt interessat en organitzar proves de molt alt nivell estatal, perquè us asseguro que de nivell n'hi havia. Organització IM-PE-CA-BLE (en 4
paraules) com ja ens te acostumats i que fa pensar sobre algunes penoses proves a Catalunya (a la web de la fede hi ha una foto dels boxes espectacular).

1. Natació: sortim amb tàctica "rombo" Bernat orientant i marcant el ritme, Pibe i Lluís als seus peus en paral·lel, darrera Xavi i Prat i tancant el grup Mr. Espanya (David) empentant el que podia. A la primera boia ens adonem que això no funciona i Bernat passa al darrera a ajudar a Mr.E. Al final, un temps acceptable amb opció a estar entre els 10 primers.

2. Bici: sortim fent relleus bastant forts... vale, tots excepte jo ..que decideixo ser prudent a la primera volta, i després de la primera també a les següents ;-)) Xavi paga l'esforç fet a la natació, i està a punt de perdre el grup, per sort ve la baixada i pot recuperar i seguir ajudant a l'equp en les següents voltes. Bernat, Prat, David i Pibe IMPRESSIONANTS, després de veure el parcial i comparar-lo, per exemple amb el Reus (3 seg.
per damunt) o Trialandalus (9 seg. per sota) o Fluvial Lugo...

3. Cursa: potser lo pitjor, comparant amb altres equips, però "es lo que hay". El primer problema: Prat i Xavi es queden, normal després del gran esforç de la bici, quan el Bernat decideix apretar i jugar-nos-la amb només quatre. Putada per mi (gràcies Bernat) que considerant que en bici anava de "paquet" no tinc més remei que fer un sobre-esforç per no despenjar-me (sino em castiguen sense sortir de farra per caradura). Així doncs, Bernat i Mr.Espanya marcant el ritme, i el Pibe al meu costat, empentant-me en els moments de crisi i donant recolzament psicologic (p.ex. els comentaris sobre els culets del Canoe femení que estavem a punt de doblar o dient-me que apretés a la baixada, quina baixada? pensava jo)

4. Final: 11ens. a 3 segons del 10è. cosa que no ens hauria importat si no fos perque ens varem quedar fora dels premis en metal·lic (peseteros??) Personalment, vaig pensar que el resultat era molt pobre, pero avui, veient les classificacions i parcials, i també que hi havia 59 equips (no 25 com jo em pensava ahir) penso que no està gens malament i que TOT l'equip vàrem competir al màxim nivell de les nostres possiblitats.

A títol personal: me'n vaig de Pulpí lamentant no tenir 10 anys menys per poder estar amb un equip de Copa del Rei en més ocasions i millors condicions per contribuir a fer més gran aquesta Secció.

Eso es todo amigos/as, la juerga que l'expliqui un altre (jo no me'n
recordo)

En Femení:
No cal repetir el que ha dit en Lluís, però ja sabeu, que igual que els dos últims campionats d'Espanya, una organització genial. Potser la única crítica que hi faria és que el circuit de bici, al ser tres voltes, en certs moments s'acumulaven forces equips que haviem d'adelantar o que ens adelantaven... pero per sort, sense cap incident.

Doncs som-hi: Equip de xavalites amb la Neus, la Sara, la Paula i jo. Per variar, no inspirem massa confiança.... pero bueno, nosaltres amb moltíssimes ganes sobretot de passar-ho bé. Comencem la natació en fila: jo obrint camí, la Paula, Sara, i la Neus recollint el ramat. Entre onada i onada, de tant en tant es veia la boia (els de grups d'edat de l'any passat ja ho saben). Vam anar força bé, intentant no separar-nos massa, fent el 2 parcial després de les gallegues. Primer problema, som tant despistades que no ens vam fixar d'on está el nostre box (qué globeres!!!) i fem una petita excurció extra, jeje. Un cop damunt la bici, ens organitzem i comencem el puja i baixa del circuit. Aquí la Paula va patir una mica, el mínim que podía passar després d'estar tant de temps sense pujar a la bici, pero amb un parell de..... vam anar adelantant forces equips. A la última volta ens passa un equip de nois molt ben plantats... són els nostres!!!! Que aneu parats!!! Pero si casi us enganxem!!! jeje Bueno, cursa a peu, comencem a molt bon ritme, potser massa, i la Neus i Paula tenen uns moments de crisi, que amb una empuxadeta es soluciona una mica. Agafem totes una mica d'aire, i seguim, amb el Bricoblok trepitjant-nos els talons, pero que no ens aconsegueixen passar!!! oeoe Finalment un últim esforç al final per arribar a meta amb bona cara.

Posició final, les 6º, com cada any !!!!! Pero per sort, aquest any han estat generosos i hi ha premi pels 10 primers !!! (No diré quant!!!! jeje)

Jo personalment, ha estat l'any que ho he disfrutat més, hem tingut ocasió de patir, de fer broma i del que faci falta. Crec que totes ens hem entès perfectament i a ningú li ha importat ajudar o ser ajudada, per això sóm un equip.

De la festeta, només dir que en Lluís, tot i que no ho recordi, en va ser l'ánima (ai,ai aquests veteranos) !!! Pero no et preocupis, que hi ha un arxiu fotográfic de molt valor !!!!

Doncs això és tot (l'aquatló per un altre moment). Ah! Per cert, com ja veieu, vaig sobreviure al desert "murciano" de llangardaixos amb cresta. Per sort avui no apreta tant, "només" 35ºC !! Apa, ens veiem mooooolt aviat !!!!