IronMan Austria by Antonio S.

4 de la matinada, sona l'alarma del rellotge, comença l'Ironman.
Cares llargues entre la por i els nervis, però a la vegada l'il•lusió de poder disputar una prova d'aquestes i poder acabar-la. Baixem a esmorzar encara que no queda gairebé res, perqupè amb el que em menjat els dies prèvis n’hi hauría per viure un mes sencer.
Cues als lavabos: quan més treguis menys has d'arrosegar.
Arribem als boxes i fem l’última revisió a les bicis i ens assegurem què tot esta en ordre. Començem a enfilar cap a la sortida, ens fem les últimes fotos en els boxes i un tio amb una càmera com un castell ens filma, segur que sortim al video. Ultimes abraçades i desitjos de sort, manquen 5 minuts i cadascú es col•loca allà on pot, a aprtir d'aqui ja només puc parlar per mi.
PUUUUM!!: tret de sortida són les 7'00 hores, començem 2500 tius nedant a l'hora , primera boia als 1800 metres, joder que llarg, fins allà sense cops; al gir, òstia va, òstia ve, total donar i rebre. A l’entrada del canal quan encara manquen 800 metres, altre vegada trompades, però és el que hi ha.
Surto de l’aigua en un temps entre discret i dolent, però no vaig ofegat. Em trobo amb l'Enric i fem la transició junts, 20 km amb ell, ja veia que el seu ritme era més alt i s’en va anar, jo anava més suau. Arrivem a la zona nova de bici, 30 km amb un parell de trampes que no tenem desperdici: rampes dures i fals pla, acabo la primera volta en menys de 3h; bé no ha anat tant malament, ja veia venir què a la segona volta s’em faria molt llarga. Veig en Xevi parat i baixat de la bici, no entenia que l'hi havia passat.
Segona volta en 3h21’, i ja em preguntavaa al km 150 què llarga es faria la marató, i més amb la calor que feia.
Arribo a boxes i m'ho prenc amb la calma, 6 minuts de transició. Surto a còrrer i òstia peró si puc córrer, però clar, aixó va durar 5 km i ja eren aquí els primers avisos, les primeres rampes, i au! a caminar; què dur s’em va fer, venga neg! Xino-xano què s’ha d’acabar. Tota la marató amb l'ansietat i la necesitat de beure, a vegades sense què fós necessàri. Caminaba i corria, i així durant més de 5 llargues hores: Caminar i correr, caminar i correr, el públic una passada!! Els acompanyants, què he de dir què sense ells i la resta de companys què competien hagués estat impossible acabar. Només pensava en el moment de l'arribada, que faria, pensava en les meves filles. Jo que sé, tens molt i molt temps per pensar i són moltes coses les què et passen pel cap, però en cap moment el de retirar-me.
Els últims km corrent millor què al començament, suposo que perqué la calor ja afluixava i pel fet què ja acabava i ho veia més a proa. Em quedaven 2 km vaig veure a la "FAMILY" (la carnal) a dalt d'un pont, i en Cano cridant MIRALO! MIRALO!, jo era l'últim; del grup, ja havien passat tots. Em vam esperar, quina il•lusió més gran que em va fer. Es van esperar a què passés per donar-me suport, i en Cano corrent al meu costat ,
Cridant-me VENGA! VENGA!, TE ESPERO EN LA META per fer-te una foto, després de 13 hores, les sensacions són molt, pero què molt especials, i més quan s’ha patit tant.

L'entrada a meta espectacular! Com any rere any, plena de gent a bassar: Les grades plenes, tothom cridant, l’speacker dient el teu nom, no sé, és algo que us puc explicar però no ho apreciareu fins que no ho vivencieu. Creues la meta i crides d'alegria. Allà m’estava esperant en Casero, en Cano, l'Anna, …, encaixada de mans i una forta abraçada. No sé, tens sensacions que no puc descriure, et penjan la medalla de FINISHER, i encara que sigui la 8ª medalla em van venir una pila de sensacions i em vaig desmoronar una mica, (quien ha dicho que los hombres no lloran), em va sortir de dintre. En Cano em va animar i després tots quatre al cotxet que ens va portat a la carpa dels triatletas, que per cert semblava un cementiri. Acte seguit: dutxa i jacuzzi, recollida de samarreta i material i cap l'aberg, tots a sopar menys jo, què tenia febre i no m'entrava res. Ja en tinc 8 al sarró, i ja penso en la 9ª, una vegada més
UNA EXPèRIENCIA INOBLIDABLE.

És L'AVENTURA DE L’IRONMAN.

De la tornada en avió millor no parlar-ne.
M’agradaria donar les gràcies a: FERRAN R, ENRIC, JOSE LUIS, FERRAN S, SERGI, XEVI, TONI, JOAN, CARLOS, ANNA, OSCAR, BIN LI, BISTEC, I A TOTA L’EXPEDICIÓ D'ACOMPANYANTS: SÍLVIA, HELENA, CAROL, ISABEL, I ELS INCREIBLES AMICS D'EN FERRAN, i fins i tot al petit BIEL, a la meva dona i les meves filles per animar-me i fer-me costat durant aquests dies.