IRONMAN AUSTRIA 2007 by Enric S.

(8/7/07)



Altre vegada un Ironman, i ja en van cinc!. Després de debutar a Lanzarote el 1999, repetint el 2001, vam anar a Frankfurt el 2003, i Klagenfurt (Austria) el 2005, on hem tornat a repetir enguany. Sempre els he fet amb els companys de l’equip del Centre Natació Mataró, i aquest any erem 13 els que hi participàvem. Jo de fet em vaig marcar de fer-ho bianualment, doncs un any de descans, tant físic com psíquic, és necesari.
La proba es planifica amb molt de temps. De fet a mitjans de juliol de l’any passat ja vam fer la inscripció, que va tancar poc després amb 2500 inscrits (enguany han tancat la inscripció 19 hores després d’obrir, també en el límit dels 2500 atletes). Un cop feta la inscripció vam buscar l’allotjament, aquesta vegada en l’alberg de joventut de la zona universitària, i finalment el desplaçament. Fa dos anys vam anar en furgonetes, però els 1500 kms són molt pesats. Per això, atenent que Klagenfurt té un petit aeroport, vam buscar d’anar en avió, i mercès a Austrian Airlines, amb escala a Viena, vam adquirir els bitllets.
La sortida cap a Klagenfurt fou el dijous al matí, arribant allà al migdia. Les bicis, com que no cabien en el petit avió d’hèlices que ens portava des de Viena, van arribar a la nit amb camió. El dijous ens vam limitar a fer poc menys de 10 kms. corrent pel circuït del diumenge. L’endemà, divendres, vam fer els primers 25 kms del circuït de bici i vam recular, total 50 kms. Allà el Cano es va adonar que no podria córrer l’endemà (tot una pena, però s’ha de refer per Hawaii). Ja a la tarda vam anar a la zona de boxes, que és impressionant, a buscar els dorsals, i a partir de les 19h. a la Pasta Party que ofereix l’organització als esportistes. Tenen un muntatge brutal; una fira amb moltíssimes botigues esportives, restaurants, grans carpes per fer brífing i actes de l’organització, etc. Dissabte al matí ens ho vam prendre amb calma, i a primera hora de la tarda vam portar les bicis a boxes i vam deixar la bossa amb el material de bicicleta i la bossa amb el material de la cursa a peu que calia per la cursa. Ja quedava poc. Com sempre, en el sopar de dissabte, es va fer la Megaporra, on en total es guanyarien 60€.
La nit de dissabte és molt histèrica. A mi em passa sempre abans d’un Ironman. Per molt que vagis al llit a les 22h., no hi ha manera de dormir pels nervis. Així vas fent voltes al llit veient passar les hores. No vaig ser l’únic de l’habitació que estava així, i finalment cap a les 01h. vaig tancar els ulls. La pena és que el despertador va sonar a les 04:15h., nomès 3 hores de són!. Un petit esmorzar, ja que a aquella hora no entra res, i a fer camí cap als boxes, que per sort estaven a 1 km de l’alberg. Fins a les 06h. deixaven entrar per comprovar les bicicletes i per posar quelcom més a les bosses. Aleshores ve el moment de posar-se el neoprè, i entregar la darrera bossa, que és la roba de carrer que et donen al finalitzar la cursa. Anem fent camí cap al llac, que és una impressionant bassa de 20 kms de llarg per entre 3 i 5 kms d’ampla. Els nervis estan a tope, i ens anàvem posicionant a pet d’ones, esperant les 7h. per donar la sortida. L’ambient brutal, amb cinc helicòpters volant pel damunt del llac, filmant imatges. Per un instant et sents important.
La majoria de l’equip ens vam posicionar a l’esquerra de tot, ja que ens van comentar que era la millor zona per no rebre cops. De cop, a les 7h. menys 2 minuts, ens aixequen la cinta perquè anem entrant a l’aigua. Ens pensem que hem d’anar fins unes banderoles penjades que estan a uns 50 metres de la riba, però en arribar a allà, xino xano, fent braça, veig que la gent no para, i jo segueixo una mica. De cop m’adono que alló ja no hi ha qui ho aturi, i decideixo començar a nedar de valent. La natació està configurada en una llarga recta de 1400 mts, per fer un gir a l’esquerra de 450 mts, i aleshores tornar cap a la riba durant uns 1100 mts més, per entrar finalment en un canal que recorrem durant 850 mts més. La recta la faig molt bé, sense aglomeracions, per l’esquerra del circuït. En arribar al gir, hi ha una gran boia blava i vermella que hem de passar per la dreta, punt on hi ha les típiques aglomeracions. El mateix passa en la següent boia, però torno a nedar amb tranquilitat tot buscant l’entrada del canal. Allà començo a adonar-me que quan hi entri, tenint en compte que només té 10 mts d’ampla, anirem com a sardines. Efectivament en el canal rebo els primers cops, i l’aigua està molt tèrbola per la poca fondària (1 mt), però compensa amb la gran quantitat de gent que veus a la riba i que t’anima moltíssim. Finalment veig el final, i en arribar-hi pugem una forta rampa per sortir de l’aigua. Miro el crono que hi ha i veig 1h 16’, temps raonable pel meu nivell, i que acostumo a fer-ho en la majoria d’Ironmans. En Cano, que ens esperava allà, em comenta que l’Antonio no ha sortit (era el meu teòric rival, o almenys això deia ell). Almennys no he sortit l’últim!!!.
Ràpidament agafo la bossa de ciclisme, em despullo, i em poso el culotte i el maillot, cas, sabatilles, guants i a buscar la bici. Ara comença la part més llarga de l’Ironman, però no la més dura. Són dues voltes de 90 kms cada una, amb moltíssim públic a tot arreu que anima com si fos el Tour. L’inici, vorejant el llac, es fa ràpid, entre 35 i 40 km/honor de, amb l’Antonio al meu costat (que cabró!). A l’acabar el llac (em giro i per sort l’Antonio ja s’ha quedat), però, comencen les pujades i baixades, per bé que no gaire llargues. El terreny es força trencacames, però tenim a favor que el vent no bufa gens. Cap al km. 30 tenim la primera gran rampa, 1 km aproximadament al 10%, on passo a l’Anna que va molt bé. Jo vaig molt més bé en pujades, on passo molta gent, per bé que en el pla els europeus tiren molt i em tornen a passar. En el km. 65 hi ha la gran rampa, també del 10% amb un petit descans però d’1,5 kms. A partir d’allà amb tendència a baixar, tot i que amb tobogans, arribem a meta per fer la primera volta. Vaig força bé, amb una mitjana de 32,5 km/h, però encara queda una volta. A l’iniciar la segona volta busco la primera rampeta ja que en Cano ha dit que seria allí. Efectivament el veig, i la sorpresa és que també hi ha el Xevi, que em diu que no s’ha trobat bé. Una pena!. Aquesta volta es fa més dura, i noto que no corro tant, tot i que en les rampes continuo avançant gent. A partir del km 130 comença a aixecar-se una mica el vent, que barrejat amb el fort sol que cau, fa més penosa la cursa. Al passar per segon cop per la rampa més forta, veig el iaio (Toni Noè). Ja era hora!. El passo fent-me el xulo i al cap de poc trobo al Sergi, que també l’avanço. Començo a notar que els quàdriceps em peten. Baixo una mica el ritme fins a la meta, per no carregar-los més. Finalment acabo el parcial en 5h 35’, amb una mitjana de 31,7 km/h.
Com abans, em trec la roba de bici, i em poso els pantalons i el top per sortir a córrer, juntament amb la gorra. Surto a córrer quan el crono total marca 7h. 04’. Això vol dir que per baixar de les 11h, que és el meu propòsit, haig de fer la marató com a molt en 3h 55’. Els primers 2 kms són d’adaptació, i començo a marcar un ritme proper als 5’ per km. Amb això calculo fer la primera mitja marató en 1h 50’. Em creuo amb el Joan i el Casero, que van junts cap al km 12, després ve el Ferran Sans, que me’l trobo caminant, en Buenafuente, i a prop el Sebas (que bé que va el cabró). Els plans es compleixen els primers 15 kms, però la forta calor que ens obliga a avituallar-nos molt i a llançar-nos aigua per sobre em passen factura. Al tornar de Klagenfurt vull prendre mesura d’on tinc els perseguidors; el Sergi a 8’, el Toni a 20’, i l’Antonio, ¿on és?. Passo la meitat en 1h 55’. Començo la segona volta sabent que no tinc més de 2h, i intento possar-me les piles. Fins al 25 tot va bé, però a partir d’allí el dolor de cames és molt fort. En el meu km 31 em creuo amb el Joan, que ja acaba, i l’animo molt perquè veig que per molt poc pot baixar de 9h. Per sort han crescut núbols, i el sol a voltes no pica, fet que alleugereix la carrera. Tot i això, alentint el ritme, vaig tirant fins al km 35, on em veig obligat a caminar una mica per culpa de les rampes als bessons i als cuàdriceps. Això em fa perdre temps, i veig que no podré fer l’objectiu. Quan passo pel km. 38 queden 20’ per les 11h. En un intent desesperat, m’aboco a apretar a córrer per dessota dels 5’ el km per aconseguir-ho. No em digueu com, però malgrat el mal de cames aconsegueixo agafar la velocitat que necessito. Es evident que el cap mana per sobre del físic. No em puc aturar per avituallar-me més, i poc a poc passen els kms. En arribar al 41 veig que tinc 7 minuts per fer els últims 1,2 kms, objectiu molt assolible. Aquell km es fa molt llarg, i començo a notar que no hi veig tant bé, que començo a marejar-me. El desig d’arribar per dessota de les 11h és molt gran, i reduint una mica el ritme arribo a la recta final, on hi ha les grades plenes de gent que animava i el crono, que marcava poc més de 11h 58’. He fet la marató en 3h 54’. Passo per dessota, aconseguint l’objectiu, i aixecant rabiosament els braços al cel. Em posen la medalla i noto que no m’aguanto dret. Ràpidament m’agafen entre dos o tres, i començo a no veure res, fins que caic al terra, on ràpidament em posen en una camilla. Tot i que no perdo el coneixement, de cop i volta em veig en la tenda infermeria amb un goteix a la vena de magnesi. Mica en mica em recupero, i aleshores el goteix és de glucosa. Això reanima molt, i començo a tornar a estar en aquest món. Quan em treuen el goteix, ja recuperat, vaig mica en mica a buscar el diploma i a menjar una mica.
Per cert, pregunteu a la majoria de l’equip com va ser el vol en el petit avió de Klagenfurt a Viena.
Sens dubte aquest ha estat el meu Ironman més dur, i el que m’ha portat més al límit. Tot i això, la satisfacció de l’arribada ho paga tot. Ara no vull pensar en una propera proba. Jo sempre m’he marcat fer-ho cada dos anys. L’estiu vinent serà el moment de decidir si segueixo amb aquesta tradició, o bé dono per finalitzada la meva etapa d’Ironman.